A TU QUE NO SAPS LLEGIR

Hui fa tres anys que va canviar la meua vida. I no he trobat millor manera de celebrar-ho que parlar-te a tú que eres el protagonista d'eixe canvi.

No pots imaginar que mal ho varem passar aquell dia. Fica en un bol por, alegría, nervis, il·lusió, responsabilitat, afegeix tot l'amor que pugues i mescla amb una bona dosi de sentiment d'incapacitat. Resultat: un pare primerenc. Mai oblidaré les llagrimes de tres estudiants que estaven al paritori contemplant el seu primer part. Ni com em tremolaven les mans quan et vaig agafar per primera vegada després dels primers dos déus de la teua vida.

Ara ja no eres aquella criatura fràgil que cabia en la meua mà. Eres un homenet que pas a pas i plor a plor, has superat tots els reptes que t'ha imposat allò que es diu creixer. (si fins i tot dius "pecadores" en lloc de "petadores") Jo en canvi, no he deixat de sentir que ja no soc el mateix que aquell 23 d'Abril. Una mare del cole, el dia que tornava a treballar em preguntà per tú i quan li contava que era molt pesat dormir tant poquet em va dir una cosa que he recordat moltes vegades: No te preocupes, ja mai en la teua vida vas a dormir igual. I tenia raó.

Ara ja sempre una part de mi està en tú, va en tú. Plora en tú i riu en tú. El meu cap i el meu cor viatgen allà on estigues en tot moment. No et puc explicar la cara de pardal que tinc totes les nits quan entre a tapar-te abans de anar a dormir. Si ens escoltara qualsevol pare em comprendria segur.

Vull acabar cantant-te una cançò com faig totes les nits. Aquesta no t'agradarà, perquè no és de Aladín ni del Cantajuegos. Espere que algún dia la escoltes i m'entengues millor.

A menudo los hijos se nos parecen,

y así nos dan la primera satisfacción;

ésos que se menean con nuestros gestos,

echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan

con los ojos abiertos de par en par,

sin respeto al horario ni a las costumbres

y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño, deja ya de joder con la pelota.

Niño, que eso no se dice,

que eso no se hace, que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,

nuestros rencores y nuestro porvenir.

Por eso nos parece que son de goma

y que les bastan nuestros cuentos para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas

sin saber el oficio y sin vocación.

Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones

con la leche templada y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un día nos digan adiós.