Ahir vaig vore "Buenos Aires" en Españoles por el mundo y no puc evitar fer aquesta entrada. Comence per una anècdota. Jo i la meua dona sense haver-ho parlat es vam afegir a un d'eixos grups idiotes del facebook que es dia: "CUANDO VEO "ESPAÑOLES POR EL MUNDO" ME PREGUNTO: QUÉ COJONES HAGO YO AQUÍ?" Quan es verem, ella em va dir: I si els dos pensem això, que fem ací realment?
Confense que veig el programa desde el primer programa, quan el feien dilluns a les 00:30 i estava segur que no duraria ni tres setmanes. Em vaig equivocar. I em pregunte: Per què? Qué és el que ens agrada d'ell?
Baix el meu punt de vista, el secret està en que ens conten la història del protagonistes. No sols ens mostren els millor llocs del país o la ciutat sino la raó per la qual un tio com tu o com jo deixa el seu treball de caixer de Mercadona o de abogat de un despatx i monta un restaurant en Panamà o treballa en una ONG en Zimbaue. La majoria per amor, alguns per aventura, altres per fugir... cadascú amb un motiu en el qual ens podem sentir identificats, Aquesta és la clau. Ens genera empatia. Ens fa valorar allò que ha fet posible el viatje (valentia, éxit, decisió, seguretat...) Ens permet imaginar com seria la nostra vida si tinguerem els co...ns de fer el que no s'atrevim a fer.
I eixe sentiment, és positiu o negatiu?
Jo crec que és positiu si:
- Ens fa pensar que es pot canviar de vida (sense necesitat de deixar-ho tot)
- Ens obri la ment cap a altres realitats del món en que vivim.
- Ens permet extraure les coses bones de les històries que vegem.
I és negatiu si:
- Sols pensem en quina vida més aburrida que tenim.
- Tots ens pareixen badats.
- Ens fa sentir enveja de la mala.
Personalment, he arribat a diferents conclusions, útils per a mi:
El que més valoren quasi tots és el ritme de vida diferent. Deuriem mirar com és el nostre per tal d'arreglar-ho abans de fugir.
Quasi la meitat dels protagonistes de cada programa estan en el lloc per amor. Els sentiments són els que menegen a les persones.
Quan més "viatjada" està una persona, més tolerant es torna.
En el fons, quasi tots esperen tornar algún dia. No podem oblidar qui som ni d'on venim.
Per altra banda, tinc clar que açò és un espectacle de televisió, i que sols tenim la part idílica de gent per a la qual emigrar ha estat positiu i li va bé. De segur que hi han altres "españoles por el mundo" que no tenen tanta sort i que tenen moltes dificultats allà on estan.
I per acabar un poc de Sabineta:
No soy un fulano con la lágrima fácil,
de esos que se quejan sólo por vicio.
Si la vida se deja yo le meto mano
y si no aún me excita mi oficio,
y como además sale gratis soñar
y no creo en la reencarnación,
con un poco de imaginación
partiré de viaje enseguida
a vivir otras vidas,
a probarme otros nombres,
a colarme en el traje y la piel
de todos los hombres
que nunca seré:
Aquesta entrà és més llarga que un dia sense pa... a mi m'agrada "Españoles por el mundo" perquè m'encantaria haver viajat a tots eixos llocs. Jo no hem considere tan valenta com per a fer el que han fet eixes persones però en part si que hem dona certa enveja el nivell de vida i la mentalitat que tenen alguns dels països que ixen. Per a mi és un programa que fa que deixe de mirar-me el melic i alce la vista cap a alres realitats que estan al nostre abast encara que siga sols 1 hora a la setmana i per la tele.
ResponderEliminarVeus,Rafa, com no sóc jo l'únic!
ResponderEliminarA mi em passa una cosa curiosa: quan viatge a l'estranger (que ho he fet poquetes vegades) quasi mai he sentit ni nostàlgia ni ganes de tornar. Més bé al contrari, he buscat coses en comú entre mí, la meua cultura i el que he vist en eixos altres llocs. Fins i tot he pensat...haure tingut algun avantpassat txec? O algun iaio meu era neoyorquí?
Viatjar m'encanta. Em fa descobrir món...i a mi mateix.
I també quan 25 nanos de 6 anys se me pogen a la gepa ...també pense QUÉ COJONES HAGO YO AQUI?
ResponderEliminarja haureu deduit que pogen vol dir pugen...
ResponderEliminarBé, Rafa, una vegada més tindries raó si no fóra perquè l'altre dia isqué un vell conegut, al capítol del Nepal. Però això vos ho contaré en persona. "Jilipollas por el mundo". Nyas! Que el paren que em baixe.
ResponderEliminarLa veritat és que eixe programa tindria un pressupost superbaixet, perquè no caldria que isqueren massa lluny...
ResponderEliminarPD. Qui era el del Nepal?
Saps què vol dir "en persona"?
ResponderEliminarCrec que sí...però ací...si total som tres o quatre els que estem!
ResponderEliminarJo, que sòc la dona que pregunta, crec que no m´expressat bé.
ResponderEliminarEn realitat quan jo deia "que fem aci realment?", el que volia dir és:
- si tinc clar, molt clar quin és el meu ritme de vida i vull fugir d´ell (¿que tu no?);
- si els meus dos amors me´ls emporte darrere allà on vaja i ja ho porte tot;
- si he de ser més tolerant, sense cap dubte;
- i si algú -espere-, s´alegraría de que tornarem i jo tornaria d´aci 50 anys més o menys..
¡¡¡¡¡¡¡¡ ME POTS EXPLICAR QUE COLLONS FEM ENCARA ACI, RAFAEL !!!!!!!!!!!!!!!!
Animar les nits de la Mijafiga!! Cap a on miraria si vosaltres no estaguereu!
ResponderEliminarVosaltres mireu i parleu de viatjes que jo a em dedicaré a ferlos.
ResponderEliminarQué cabr....na!
ResponderEliminar(Porte dies pensant alguna resposta, però no se m'ocurria altra millor...)
Qué cab....na!