L'altre dia vaig tindre una conversa amb la meua germana que es va quedar al meu cap rondant fins ara. Ella viu al centre de València i porta molts anys vivint la Setmana Santa fora d'ací. Este any, per culpa de cert xiquet vestit com el de la botella de Beefeater, s'ha quedat i ha volgut fer de turista a Torrent tragant-se totes les vestes posibles (Vera Creu incluída, eh). En resum, durant una setmana ha sigut més torrentina que les graneres, el xocolate i la cassola de Sant Blai.
Quan feiem balanç de la setmana em dia: he notat molt la diferència entre viure a Torrent i a València. Vivint a una gran ciutat perds el sentiment de propietat. No notes cap espai ni cap situació com a propia. Tot és més impersonal.
Reflexionant sobre açò he arribat a la conclusió que m'agrada ser de poble.
M'agrada saber on està un carrer quan em pregunten.
M'agrada adonar-me que ha obert una nova tenda.
M'agrada saludar una persona cada cinquanta metres.
M'agrada quan ma mare m'explica qui és el pare del cunyat d'aquell xic, i quin és el seu malnom.
En resum, crec que el que m'agrada és el que va sorprendre a la meua germana. La sensació de que tot el que em rodeja forma part de mi, que ho sent com a propi. Que em sent en casa vivint ací. No parle d'un nacionalisme local pensant que Torrent és el millor poble del món. Parle del sentiment de ser poble no de ser d'aquest poble.
No puc acabar sense escriure una lletra de cançò que ambiente aquest post. Es de Migueli, eixe gran home que sopa cebes torraes.
Por las calles de mi pueblo ojos con dulce me miran
dicen, ¡ése es de Manolo! mi alma se siente querida,
duermo y olvido obsesiones se me achican avaricias
y todo sabe más rico con gente sabia y sencilla.
Y yo allí quiero seguir por allí sigue mi afán,
donde la tierra es más tierra donde la viña es el mar
que hace naufragar a quienes no la saben valorar.
De donde vengo, de donde soy, de donde suena mi acento
De donde vengo, de donde soy, de donde suena mi acento
donde añora mi olor, de donde el Dios de la vida
me regaló lo que soy
PD: Després de les diverses crítiques rebudes per les últimes entrades hem reflexionat molt i hem pres una decisió: anem a seguir penjat el que ens done la gana.
Ja ho deia l'Estellés:
ResponderEliminar"Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre poble..."
Qué faríem sense el nostre fil·lòleg de capçalera! :O)
ResponderEliminarEstic d'acord, ser de poble és viure amb eixa sensació d'estar en casa. Jo ara, per les meues circunstàncies, estic construint o reconstruint (o resituant...és una paraula que no m'abandona) eixe sentiment.
A més a més, a vegades és dificil no mesclar eixe sentiment amb una certa nostàlgia, a sovint de falses realitats, perquè la memòria és enganyosa (gràcies a Déu) i li afegeix sucre i més sucre a les coses que guarda.
En qualsevol cas, sé que la casa d'un la formen aquells que l'estimen i a qui estima. Per això la he format junt a Esther. I també per això sé que encara que hi haja més distància entre ma casa i la dels meus, espere i desitge saber cuidar-vos i voler-vos més que mai.
I s'acabó, vaig a vore quina cançó de Riki López busque per a completar el següent post.
(O igual hui es de los "Rodríguez")
Que fuerte!!! Rafa bonico, quan parlava de profunditzar em referia a tu i no a contar la meua vida per ahí. Tindrem que anar en compte ara del que parlem amb tu, je je (es conya)
ResponderEliminarA mi també m'agrada ser de poble (encara que siga del d'Alzira...). Encara que jo no se molts carrers del meu poble on estan exactament (l'orientació no és lo meu). Però m'agrada eixir al carrer i sentir-me com a casa, que les olors hem recorden bons moments a la meua vida i que els llocs hem recorden qui sóc i d'on vinc. Poc a poc en Torrent hem senc un poc més a casa, ahi trobe cap on vull anar (i en aço no dic que vull anar ja a viure a Torrent...).
ResponderEliminar