Cuando se despertó, Santa Claus continuaba ahí.

Conte premiat en el concurs "Envíanos tu cuento de Navidad" del programa La Ventana de la Cadena Ser.

Ironies de la vida: el premi, 5 dècims de Nadal.

A lo tonto a lo tonto...hui ja fa un any!!

Tornarem al karaoke amb l'Ofèlia, la vieja i el viejo, i eixe taxista amic meu?

Encara que ho ferem, no seria el mateix...

Gràcies!

Escriure algo

M'ho havia proposat.

No podia passar més temps sense escriure algo.

I això em dispose fer.

¿Preparats?

Anem...

A
L
G
O

Com no ve la inspiració, recurrim al mestre:

La terra és de tots

Val que la dona està borratxa. Però dóna molta llàstima. Molta pena. Diu el que molts pensen. I és molt trist..




M'alegre de no ser de la mateixa  terra d'eixa dona (encara que també sóc valencià)

Madre no hay mas que una y me tuvo que tocar a mí

Publicitat de Campofrío

Que siga de Campofrío li lleva glamour. La resta és genial.

La Casta Fiore i la kartoshka.

Sóc un "pijo".  Ho reconec. Baix la meua pinta de llauro desastrat s'amaga un "pijo", elitista i sibarita. I a què ve açò? Doncs ve a que vos he de confesar que m'agrada l'òpera. 

M'agrada l'òpera sobretot perquè m'emociona. Perquè és un art mès modern i més actual que el que podria parèixer. M'agrada perquè és una combinació d'un  montó d'eixes coses que fan que la  vida valga la pena: la música, les veus, les històries de sentiments... I també m'agrada perquè en l'òpera encara  es mantenen certs rituals que en altres àmbits s'han anat perdent (es saluda al director, hi ha moments on es no es pot aplaudir (iel public ho sap) i moments on es deu (i el públic també ho sap), els actors romanen en escena fins que el públic deixa d'aplaudir...)  i al mateix temps, s'han modernitzat, o popularitzat: jo he menjat tortilla de creilles amb cava en el Teatre Real... En definitiva, que sóc un pijo...

Tot i això, no sóc un gran coneixedor ni un aficionat molt entés. De fet, m'agraden les òperes populars, sobre tot de Puccini: La Boheme, Turandot, Tosca... I hui  pensava què en moltes d'eixes històries tenen un protagonista en comú: la casualitat.

En La Boheme, els protagonistes es coneixen perquè ell es queda en el pis a treballar la nit de Nadal i a ella se li ha apagat el ciri que utilitzava per a pujar per la fosca escala on viuen. En Turandot un príncep exiliat es retroba amb son pare perquè l'ancià entropesa i el  seu fill l'ajuda a alçar-se. Casualment, el príncep Calaf s'enamora perdudament de la malvada Turandot perquè per un instant la mira als ulls. I en Tosca un pres polític fugat s'amaga casualment en l'església on un dels seus seguidors pinta una imatge de la Mare de Déu. 

La casualitat és un dels motors de les millors històries, també en la vida real. 

Quina casualitat que l'altre dia Rafeta no enviara directament a la paperera de reciclatge un correu escrit en ciríl·lic  i que descobrira entre les lletres ruses el nom d'Aleksander Karpietski. Quina casualitat que  el xiquet ucraïnà que va viure tres estius junt a nosaltes fa vora 15 anys trobara per la xarxa el correu de l''administració. Quina casualitat i quina alegria retrobar-se amb una personeta a la que vas estimar (i de la que també vares acabar fart!) i a la que vas  intentar ajudar,  et diga des de l'altra punta d'Europa: ei, que m'en recorde de vosaltres, que heu sigut importants en la meua vida, que no m'he oblidat. Quina alegria i quina emoció.

Al mateix temps, la seua història és xunga de deveres: Xiquet ucraïnà nascut al poc de la catastrofe de Txernòbil, amb un pare alimentat només per creïlla sòlida (kartoshka) i líquida (vodka); ve a Espanya a crèixer d'estiu a estiu (i li toca vindre a ma casa!); al cap d'uns anys i de canviar de família, deixa  de vindre. No acaba els estudis,  curra del que troba, se'n va a l'exèrcit...i ara no té feina. Carn de canó per la misèria  o per la immigració,o...pot ser una història de sort i de creixement personal; això  no ho sap ningú.

Què difícils, però què bonics varen ser eixos estius. O com els  millora la memòria. Recorde les hores passades davant d'una hamburguesa: no volia menjar i això en ma casa era impensable!!!O quan s'empenyava en rentar el cotxe de ma mare i després parava la mà per a cobrar. O com es reia el tio capullo ("Gilipoua! Stas louco!!") O com duia fregit al gos (El Charny, eixe sí que estava louco!!). O com vam aprendre a dir "Spakoinai nochi", "dobri dien", "spasiva","pashálustra", "jarashó"...rús de l'horta! O com l'estiu que ja no estava amb nosaltres feu que la seua nova "mare" telefonara a la meua perquè volia vore-la.

La casualitat va fer que el coneguerem i que el retrobarem. Ara esperem que la òpera no siga massa tràgica i que acabe bé.

A la mina voy

Sens dubte és la notícia de l'any. I no parle de la Esteban. A tots ens ha deixat pegats a la pantalla la imatge dels miners eixint del supositori gegant amb la bandera xilena. És una història increíble que a mi em deixa varies preguntes:

- Què et passa pel cap quan vas clavat ahí dins amb al que portes darrere?.

- I si algo haguera eixit mal? I si a mitat rescat es desploma la mina? 

- Què va pensar l'últim dels rescatadors quan va ficar-se a la càpsula i va mirar la mina?

- Que hagueres fet tú, cridar a la dona o a l'amant?

Com jo sols pense amb cançons, ahí va aquesta. És d'un  xilé, Victor Jara, i encara que té molts anys, si mireu la lletra voreu com podria haver-la escrit ahir per als miners de la mina San José. 

CANCIÓN DEL MINERO

Voy, vengo. Subo, bajo
Todo para qué. Nada para mí
Minero soy.
A la mina voy

A la muerte voy
Minero soy
Abro, saco. Sudo, sangro
Todo pa’l patrón. Nada pa’l dolor.
Minero soy


A la mina voy
A la muerte voy
Minero soyMira, oye. Piensa, grita
Nada es lo peor. Todo es lo mejor
Minero soy
A la mina voy
A la muerte voy
Minero soy
Humano soy


(Afegit per Salva)

Per a completar el post, en este video hi ha un troç, del minut 1:20 en davant que pareix que una homília de la vigília pasqual, no? 

Seria fantàstic

Seria fantàstic que anés equivocat

i que el wàter no fos ocupat.

Que fes un bon dia i que ens fes bon pes.

Que sant Pere, pagant, no cantés.

Seria fantàstic que res no fos urgent.

No passar mai de llarg i servir per quelcom.

Anar per la vida sense compliments

anomenant les coses pel seu nom.

Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat

i pixar-se de riure i fer volar coloms.

Seria tot un detall, tot un símptoma d'urbanitat,

que no perdessin sempre els mateixos

i que heretessin els desheretats.

Seria fantàstic que guanyés el millor

i que la força no fos la raó.

Que s'instal-lés al barri el paradís terrenal.

Que la ciència fos neutral.

Seria fantàstic no passar per l'embut.

Que tot fos com és manat i ningú no manés.

Que arribés el dia del sentit comú.

Trobar-se com a casa a tot arreu.

Poder badar sense córrer perill.

Seria fantàstic que tots fóssim fills de Déu.

Seria tot un detall i tot un gest, per la teva part,

que coincidíssim, et deixessis convèncer

i fossis tal com jo t'he imaginat.

La vaga i el vagabundo...

Recorde quan era xicotet un dia que vaig anar al cole amb por.

Era el 14 de desembre de 1988 i jo estava en 5t de Primària. Eixe dia s'havia convocat la primera Vaga General de la democràcia i jo, no sé si perquè ho havia escoltat a algú, o en perquè en la tele havien dit alguna cosa, vaig anar a l'escola convençut de què en qualsevol moment, un "piquete" anava a tirar a terra la porta negra del pati i anava a tirar-nos a tots d'ahi a patades. No entenia què era això de la vaga...i tampoc entenia que si eixe dia no hi havia d'anar a treballar....qué feia jo en el cole?

Més de vint anys després, el proper dimecres em faré la mateixa pregunta. Per què vaig a anar al cole? I no tinc altra resposta que dir que perquè no m'emociona esta convocatòria. Perquè no veig en ella un vertader interés en solucionar la situació dels treballadors sinó una manera de defendre i mantenir l'estàtus dels sindicalistes. Perquè no em convenç el sindicalisme (s'hauria de dir "funcionarisme"?) d'este país, preocupat fonamentalment per cobrar subvencions i col·locar a gent en càrrecs públics. Uns sindicats que, davant que la que està caiguent, només es movilitzen seriosament quan es retalla el sou dels funcionaris. Uns sindicats que ni denuncien ni protesten davant la precària situació d'allò que alguns diuen "politicas ¿activas? de empleo". 

L'autèntica vaga s'hauria d'haver fet temps arrere, quan després d'injectar no sé quants milions al sistema financer començaren els polítics a parlar d'estes mesures que ara van a quedar sancionades en esta reforma laboral.

I no sé si una mesura decimonònica com és la vaga tinga sentit en este món actual. No sé, no tinc ni idea de quina hauria de ser la manera de fer una protesta pels treballadors en el segle XXI. Igual alguna classe d'objecció fiscal? Eixa ha de ser la feina dels sindicats: buscar les noves formes de defensar els drets de tots. 

Igual és cert: Belén Esteban potser sàpia defendre millor els treballadors que el Cándido, el Toxo i companyia...

Espere que la vaga triomfe per a que no es retallen drets als treballadors (somiar és de bades). 

Espere que la vaga fracase per a què els sindicats es renoven de veres. 

PD: Potser el que sí que faça el dimecres siga fer un poc més el vago...però no sé si es notarà molt que no ho faig per gust sinó com a protesta...

PPD: (En el fons em sap mal no poder participar de cor en una cosa tan important com aquesta; crec que hi ha molta gent passant-ho mal i que es mereix que algú done la cara per ells. Però, com dic amunt, pense que açò no és més que un acte més del teatret de la política del nostre país, i que amb eixa pobra gent no es juga ni s'han d'utilitzar com a titelles)

Redacció: Que has fet aquest estiu.

Ara que Salva ja ha finalitzat les seues vacances cibernètiques, tan llargues com les altres, em toca a mi tornar al blog i començar un nou curs. Iniciar un curs sempre em recorda les redaccíons o els dibuixos del primer dia de cole: Comenta el que has fet aquest estiu. Així que vaig a fer un resum de l'estiu com si ho haguera manat Pepe Toni o Don Ángel. Però a la meua manera que ja som majorets: Un llibre, una peli i una cançò. Al tema.

- Llibre: "La soledad de los números primos" de Paolo Giordano. Conta la història de dos persones que són com eixos números raros i solitaris. Com l'11 i el 13, o el 41 i el 43 que per propet que estiguen, sempre tindar un número entre ells impedint que es junten.

- Peli: "Toy Story 3" Digueu-me nenaza però entre la escena de l'abocador i el final em varen caure unes llagrimetes. I què, acceptem el pas del temps asumint el paper que ens toca o lluitem per mantindre allò que som?

                                                   

- La cançò ha canviat quan aquesta entrada ja estava quasi en la imprenta. S'ha mort Labordeta i vullc posar una cançò d'ell. No l'hàvia escoltat massa. Reconec que veia "un país en la mochila" sense saber que era un cantautor de la transició. Ara un tio, que deixant a banda les seues idees polítiques, és capaç de manar a la merda a tots el senyorets apoltronats del congrés, mereix tota la meua admiració.

Recuérdame, como un árbol batido

como un pájaro herido, como un hombre sin más;

recuérdame, como un verano ido

como un lobo cansino, como un hombre sin más.

Setembre

La gosera que m'ha fet desapegar-me d'esta página comença a disminuir ara que torna amb el ritme normal. Rafa ja  està fart d'escoltar mil excuses de per què fa no sé quants mesos que no escric res: que he estat fora, que no em va l'internet...
 I bé,ara que m'he fet l'ànim, he encés el portàtil, he entrat en la pàgina.... i no sé qué dir! Tenia pensats alguns temes, però no sé...no em semblen massa originals:

- Ja que enguany he tornat a Anglaterra, on feia 18 que havia anat i a Andorra que també en fa un grapat, pensava que podia parlar de com hem canviat, tant nosaltres com les coses que ens envolten. Però és un tema tan vist! I a més a més, tampoc isc massa ben parat, mireu, mireu....

- I mirant estes fotos, em ve al cap setembre. El fabulós mes de setembre: comença el curs, comença el treball, comença el gimnàs, comença la dieta....Sobre tot això, torna la dieta...(Per favor, que vinga prompte octubre!)

Així que bé, podeu vore que no tinc massa idees al cap. Espere les vostres suggèrencies...

PD. Hi ha que vore com he guanyat amb el temps, eh?

Un tresor de 1'9 cm.

Mi pequeño tesoro se halla escondido

entre el valle y el monteque hay en mi ombligo.

Mi pequeño trocito de gloria,

es el alba que alumbra una nueva historia.

Mi pequeño tesoro quiere ver cosas,

y por él me despliegocomo una rosa.

Mi pequeño trocito de vida,

es un ángel que viene a mí de puntillas.

Tengo cinco razones para quererte,

una atada a mi espalda, y otra a mi suerte,

y las tres que me quedan, son tu sonrisa,

tu ternura sin falta y otras delicias.

IMATGES D'UNA FINAL

Anti-ídols

Molta gent (sobretot als que l'esport no els mou el cos) estem d'acord em què el fútbol és un espectacle mercantilitzat i excesiu on es poden apreciar els pitjors aspectes de la societat: egocentrisme, xuleria, violència...

A mi aquest equip que ahir va guanyar em sugereix algunes coses que sí poden ser positives per a la societat en que vivim. 

La primera és que la gran majoria de jugadors (va, no conte a Sergio Ramos) són anti-ídols. No porten el monyo fashion ni desfilen per a Versace. No fan declaracions malsonants ni crítiques amb els demés. Podríes creuar-te amb ells al carrefour i no caure. (a mi Mata em va preguntar per un restaurant a València i pareixia un xiquet que s'havia perdut a Port Aventura) 

La segona és que els valors esportius d'aquest equip són els que més necesiten els nanos d'ara i els que jo vull per al meu fill (o "meus fills"). Es a dir humiltat, esforç, companyerisme, sacrifici, constància... És de justícia que lis vaja bé perquè ens fa pensar que aquest és el camí per a l'èxit i no el joc brut, la sort, les trampes, o el confiar tot a la superestrel·la.

I per últim, que TOT ÉS POSIBLE. Inclús que Espanya pase a la final d'un mundial marcant un gol de cap en un corner a Alemania.  

El polp Paul ha parlat

Llegit en twitter: "Este pulpo ha hecho más por España que 20 años de Ángel María Villar (President de la RFEF)"

Ja queda menys....

M'ha donat un baixò. Mireu aquest esquema que acollona. Hi ha un país predestinat a guanyar aquest mundial. Mireu, i esperem que Villa ho solucione.

Una de Peñafiel (actualitzat)

Ja sé que soc un friki. Però l'altre dia, fullejant la revista Hola de la Boda Reial a Suecia per vore si les taules i les cadires eren de Ikea, em vaig trobar en aquesta foto. La meua curiositat natural em va fer buscar a Felipe i la Leti. I em va costar, però els vaig trobar (véase círculo amarillo). I la meua sorpresa va ser descomunal. Algú em pot explicar que feia el major del germans Calatrava vestit de ¿dona? a la boda de Victòria de Suècia? Ací les proves:

Actualització: La personalitat que il·lumina aquest post ja té nom. No és miss Suècia. Ni miss Sueca tampoc. És la Princesa Brigitta, germana del Rei de Suècia, pare de la novia. Després dels vostres comentaris jo intentava pensar a qui em recordava. Ja ho tinc:

                               

Sort

Hi ha un tio de Jaén que diu que

La muerte es sólo la suerte

con una letra cambiada

I jo de vegades em pregunte...collons, què hauré fet jo per a tindre la sort que tinc! No vull dir amb açò que m'haja anat mal en la vida, que no seria cert. Però sí vull expressar la meua queixa, ja que, sent fill i germà de loteros, no m'ha eixit mai res  més que tornar els diners en alguna bonoloto i 10 o 11 eurets en un Euromillón compartit amb altres 4 "amijetas". La qüestió fonamental és que en tot allò referent a rifes, sortejos i demés...sembla que la deesa Fortuna s'està descollonant de mi. Allí va un llistat de totes les coses que m'han tocat:

• Un lote de productes Acevi per a neteja. Mai ho oblidaré, fon el meu primer regal afortunat...Impressionant, veritat? Ca ma mare encara desprén l'embriagador aroma del fregapisos Acevi Ultrapino...
• Un joc de copes de vi...són bones i les utilitze. Crec que em tocaren per a compensar lo del detergent...
• Un baló firmat pels jugadors del València. (val, també esta xulo....espereu, espereu que ve lo bo...)
• Un lote de cinc (5!) botelletes de crema per a les mans. Sí, em suen. Sí, les tinc grans. Però....no em feien falta tants!
• Un pot de gomina... (sense comentaris).
• Un pallasso de decoració, amb una espècie de perruca roja que donava una grima....ugggh. La gent que fa eixa classe de regals, és perversa!!!
• Un meló d'alger. Com un bou: negre i de 500kg per lo menos...(val, li va tocar a ma mare, pero...qui anava pel mig de la verbena de Sant Joan amb el "Vitorino" al muscle??)
• I per a completar la llista, hui ens han tocat dos sinagües de combregaora, velles i brutes. Que estarien molt bé si la meua dona o jo forem  combregaores i visquerem en els 70....Surrealista..

Ja ho he dit. La deesa Fortuna s'ho passa pipa amb mi. És vore'm comprar una papereta de qualsevol cosa i comença a partir-se... Què cabrona!

Sóc un xaquetero....

...i si no guanya Espanya, ja sé qui vull que guanye:

I per si queden mes dubtes dels motius del meu "xaqueterisme", visiteu a l'amic Hernán

Porque esto es África.

Arriba el Mundial i s'acava l'actualitat. La cama d'Iniesta ocupa més espai que la reforma laboral. I no anem a ser menys que la resta i anem a parlar del Mundial.

A mi el que més m'ha impresionat fins ara, a més del gol de Maicon, ha estat Sudàfrica. No com a selecció sino com a País. He vist tots els diferents programes que han fet i em pareix impresionant, perquè es pot vore en la seua història el pitjor de la condició humana. Consultant informació sobre eixa barbaritat que va ser l'apartheid em vaig percatar que el varen abolir a l'any 1990. L'altre dia!! Jo ja anava  a Arabesco i a Color i allí encara hi havien autobusos per a blancs i altres per a negres.

Ara les coses han canviat encara que no totes per a be. La revenja que Mandela volia evitar no sempre s'aconsegueix i els blancs rics encara mantenen l'estatus. Al final, el racisme no és un problema de raça, sinò de classe social. Vos deixe tres exemples de situacions que he vist aquestos dies:

- Dissenyadora de bolsos explica que ella no ha tingut cap problema de seguretat des que va arribar a Sudáfrica. Ho diu mentres ensenya el mur de dos metres amb fil electrificat de la urbanització on viu. 

- A la platja de Durban el periodista li pregunta a un home blanc sobre les families negres que hi han i fa vint anys no podien estar. L'home li respon: "Si, pero ahora te puedes acostar con ellas, que hace viente años estaba prohibido". 

- Desde l'IBC (centre de prensa), la imatge de fons del periodista que parla sempre és l'impresionant Soccer City. El primer dia (sols el primer) ampliaren el plano per que es poguera vore el poblat de barraques que hi just al costat.

I damunt, la cançò del Mundial la canta Bisbal, que amb la cultura que desborda al parlar, segur que pensa que Soweto és un ball com la Macarena però en tam tam.

Corpus

Sea uno creyente o agnóstico, hay que aceptar como un rito esotérico que, al granar el trigo al final de la primavera, se celebre una procesión muy solemne para exhibir al público por las calles un fragmento de pan dentro de una custodia labrada con orfebrería de oro, de un valor incalculable. Sin abandonar el espíritu pagano se puede entender que las jerarquías eclesiásticas y civiles, como los antiguos griegos y romanos, presidan esa parada en homenaje al símbolo del pan nuestro de cada día, que va a proporcionar calorías a ricos y pobres durante el año. Cada cultura, cada religión se sustenta en un alimento sustancial y en una droga específica. Lo nuestro es el pan y el vino, es decir, los hidratos de carbono y el alcohol. El cereal y la vid constituyeron en su tiempo la primera fuente de energía de la civilización grecolatina, que luego fue sacramentada por el cristianismo. Por eso fueron dedicados esos frutos a deidades propicias. La diosa Ceres se representaba coronada con espigas de trigo y el dios Baco tenía la cabeza trenzada con pámpanos y racimos de uva. Los cristianos sustituyeron el culto de Ceres por la fiesta del Corpus, en la que el pan se convierte en el Cuerpo de Cristo. Sea como sea, los hidratos de carbono, único sustento del cerebro humano, merecen toda nuestra adoración, pero no hasta el punto que el Ejército español toque el himno nacional y les presente armas a la salida de la catedral de Toledo. Los creyentes hacen muy bien en arrodillarse al paso de la custodia con la Sagrada Hostia. Sea el Dios verdadero o el pan de todos lo que contiene el ostensorio, lo lógico es que no vaya acompañado de sables ni de bayonetas si después tiene uno que metérselo en la boca. Lo moderno es que ese día los cadetes les presenten armas a sus novias y se vayan luego con ellas a tomarse una ración de calamares. Pasado el Corpus llega la siega. Nadie discute que el pan sea dios, bien de trigo o de centeno. En las comunidades cristianas de base se consagra y se comulga bajo cualquiera de las múltiples formas con que se expende en las panaderías. Por mi parte adoro la antigua hogaza candeal con el triángulo divino trazado sobre su corteza crujiente, que emite esquirlas doradas al partirlo con el cuchillo usado con amor y nunca como un arma.

(Manuel Vicent, publicat en El País, 12-06-10)

Al marge de politiqueos sobre la presència o no de l'exèrcit a les processons, em sembla interessant esta manera d'entendre el misteri del Cos de Crist des de la laïcitat. Crec que és més correcta, o al menys la compartisc més que altres vissions  més devotes.

Nostàlgia.

En el post anterior, parlavem de la nostàlgia. Crec que este video mostra una de les millors definicions d'este concepte. És un troç de la pel·lícula Princesas de Fernando León de Aranoa. En ella es parlar de la trobada entre dues prostitutes,una espanyola i l'altra immigrant dominicana.

Tener nostalgia, en sí, no es malo. Eso es que te han pasado cosas buenas y las echas de menos.

No sóc massa nostàlgic. Sempre em centre més en viure el present. Em preocupa més viure amb intensitat el dia a dia, o al menys intentar-ho. 

NO TORNARÉ A SER JOVE

Una de quan Loquillo deixa de ser rocker i es va tornar cantautor. Ell no té la culpa de fer-se major, però si de elegir uns grans poemes i uns grans poetes per cantar. Aquest és de Jaime Gil de Biedma i parla del desencant de madurar, fer-se major i pensar: Què he fet dels meus somnis de joventut? Que queda del jove que vaig ser?

                          

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.


Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Al cole con alegría!!

Una pregunta: Penses que series la mateixa persona que eres si els teus pares t'hagueren portat a un altra escola?  Com han influit en la teua personalitat els amics que trovares? I els mestres que vares tindre? (si heu tingut a Valeriano o al olivino sabeu de què parle) Que et queda de tots eixos anys? Amics, amors, inspiracions vitals?

Porte açò al blog perquè aquesta setmana la pregunta única entre tots els  paresjovesambfillenedatescolar era:  I el teu ha entrat?

El dia 1 es publicaven  les llistes d'amisió per als alumnes de 3 anys en les escoles. I pensava en la importància que aquesta elecció tindrà en la vida del meu fill i de tots els fills d'altres que hi havia en les llistes. Ho pensava perquè realment no ho tinc massa clar. Pense en mi i contestaria que si, que no pot ser que fora igual si haguera estudiat al Vedat, a les monjes (no podia) o a Juan XXIII. Però al mateix temps soc conscient de les meues virtuts i els meus defectes que van en mi a tots els llocs i em dóna la sensació que les coses no hagueren canviat tant.

Però l'altre dia mirant la llista d'admesos llegia els noms sense saber qui eren i pensava: Igual así està el millor amic del meu fill, o la seua futura dona, o els que li arruinaran la vida.

Difícil decisió, veritat?

Per cert, el meu fill va entrar en la nostra primera opció. 

PD: Un altre dia obrim el debat ensenyança pública Vs privada. 

Freedom Flotilla

El nom quasi podria sonar a conya, com si fora l'armada de Mortadelo y Filemón. Però la realitat és una altra:  és el nom d'un grupet de barcos que han volgut dur a Gaza unes quantes cadires de rodes, material de construcció i menjar, i han sigut assaltats per l'exèrcit israelià quan encara estaven en aigües internacionals. Resultat per ara: 10 morts, 60 ferits....i discussions polítics sobre si és necessari dir alguna cosa o no en contra del totpoderós Estat d'Israel.

Però hui no vull fer política.

Hui vull parlar d'eixes persones que de tant en tant em soprenen. D'eixa bona gent que és capaç de donar-ho tot, sí, radicalment tot. D'eixe home i eixa dona que en lloc d'estar en casa, com estic jo ara, cara l'ordinador o cara la tele, o treballant, o passejant...se lien la manta al coll i se'n pugen en un vaixell a pegar-se de guantades amb qui faça falta perquè les injustícies li cremen el fetge i no poden suportar vore com hi ha altres que patixen.

Admire a eixa gent que em dona exemple i que em fan sentir coratge de ser tan còmode i tan burgés com sóc.

Admire a eixos màrtirs de hui en dia, i entenc cada vegada un poc més eixe desig del martiri dels antics cristians: no és ser masoca; és sentir desig, quasi enveja, de ser valent, fort, bo i coherent amb unes idees i una fe; vist així, ser màrtir és un regal, un do, i no una locura absurda.

Hui vull parlar d'eixa bona gent que està, sense que ningú li ho demane, allà on fa falta un poc d'humanitat. Tot i el dolor de la pèrdua i la injustícia, ells fan que no perda la fe en l'home i en mi mateix.

Açò esta tret del bloc de Manuel Tapia,un dels voluntaris espanyols. Mireu la cara dels superterroristes:




Este és el seu últim testimoni:




Hi ha que actuar ara ja....i no només a Palestina

(És també interessant el blog de David Segarra, el voluntari valencià que està també allí. Fa uns montatges mesclant La lista de Schindler amb imatges reals de Gaza que són impactants. També val la pena el seguiment que fa la web Periodismo humano)

I en la flotilla viatjava també Henning Mankell, el creador de l'inspector Wallander. Mireu la seua entrevista en El Mundo

Si Amparo haguera vist açò fa uns quants messos...

...encara estaríeu recuperant-vos de les "agujetes"...




És un exemple de Lipdub: el típic playback de tota la vida, però gravat en un sol pla en moviment.

Quant és "luca y media"?

Rafa, espere demostrarte amb açò que en Enemigos íntimos hi ha bones cançons

 www.quedeletras.com

Una Imatge val més...

Aquesta imatge és de Las Provincias del diumenge. És d'un tal Prakash Hatvalne i en ella apareixen Santosh, de 11 anys i Mamta de 7. És la foto del dia de la seua boda. Em pareix la demostració del  refranet que diu:  "una imagen vale más que mil palabras".

Las Malas compañías

Mis amigos son unos atorrantes

se exhiben sin pudor, beben a morro,

se pasan las consignas por el forro

y se mofan de cuestiones importantes.

Mis amigos son unos sinvergüenzas

que palpan a las damas el trasero,

que hacen en los lavabos agujeros

y les echan a patadas de las fiestas.

Mis amigos son unos desahogados

que orinan a mitad d la vereda,

contestan sin que nadie les pregunte

y juegan a los chinos sin monedas.

Mi santa madre

me lo decía

cuidate mucho Juanito,

de las malas compañías.

Por eso es que a mis amigos

los mido con vara rasa

y los tengo muy escogidos, 

son lo mejor de cada casa.

Mis amigos son unos malhechores

convictos de atrapar sueños al vuelo

que aplauden cuando el sol se trepa al cielo

y me abren su Corazón como las flores.

Mis amigos son sueños imprevistos

que buscan sus piedras filosofales,

rodando por sórdidos arrabales

donde bajan los Dioses sin ser vistos.

Mis amigos son gente cumplidora

que acuden cuando saben que yo espero.

si les roza la muerte disimulan,

para ellos la amistad es lo primero.

SER o no SER

Han tirat a Paco González. Probablement, els directius de la SER tindran raons justificades per a tal acció. Però no deixa de ser signe de que algunes coses estan canviant.
Jo mai he sigut superfutbolero (més bé al contrari), però reconec que sempre m'ho he passat pipa escoltant a estos quatre locos diguent burrades cara al micro.


La meua història amb la ràdio comença anys enrere. Al CEU, on estudiava Ciències de la Imatge Visual i Auditiva, vaig entrar convençut de que anava a disfrutar fent tele i cine, i vaig eixir completament enamorat de la ràdio i de tot el que l'envolta.

Ara que ho pense, repassar mentalment qui m'acompanyava des de les ones és també una manera de mirar  la meua trajectòria vital i, fins i tot, ideològica. Sí, ho he de reconèixer: durant un temps vaig escoltar a Supergarcía, fins que poc a poc El larguero de De la Morena em va convèncer (abans era lluitador, ara el trobe cada vegada més plasta, més Butanito), a Julio Insa (sí, Rafa, tu també...) i fins i tot La Linterna de Luis Herrero (quan encara no lladrava Federico).

Pels matins, La Jungla amb J.A. Abellán estava molt bé, però Gomaspuma van fer època. (Naranjito obreeeroo, naranjito obrero español!; Pa mi que va ser la junta la trócola...). No he sigut massa fan del Hoy por hoy  pero reconec que Gabilondo tenia tal qualitat professional que Francino sembla simplement un mal alumne. Durant molt de temps vaig escoltar a Luís del Olmo, intrigat per saber què era allò del botillo.  Cap a la una era una bona opció escoltar  el Protagonistas Comunitat Valenciana que feia el Pablo Motos, cuando no era nadie, i era autènticament divertit.

La Ventana de la Nierga, tot i estar tan polititzat ha estat un dels meus programes favorits. Però que conste que en este programa sóc un convers, ja que abans era un fidel seguidor de la Otero (i vaig deixar de escoltar-la quan la van tirar d'Onda Cero, què coses!)

 Igual que el Hablar por hablar,que ja fa tant que no escolte i que m'acompanyava en les llargues nits de café i examens.
I després, Si amanece nos vamos, amb la seua 1º hora  de preguntes i respostes (gràcies a la qual entenc la puntuació del tenis i que l'aigua del vàter gira al sentit contrari en Austràlia) i al jóc dels enigmes que en tants campaments ens ha resolt la papeleta.

En Onda Cero, Juan Luis Cebrián feia un programa genial, La Rosa de los Vientos, (quina sintonia!)  que vaig seguir fidelment fins que Iker Jiménez començà a omplir de mentides i canguelo les matinades del cap de setmana amb Milenio 3.

Però el millor programa de ràdio, del qual he sigut fan incondicional i que tant em va doldre que suprimiren ha sigut El cine de lo que yo te diga. La meua bíblia, la meua guia espiritual, els meus consellers,... tot. Ara en la web seguixen peleant, però,...ja no és el mateix.

En resum, que en poc de temps:

- Gabilondo se'n passa a la tele.
- Gomaspuma dessapareix.
- Retiren Lo que yo te diga.
- Lleven hores a Milenio 3
- El Francino fa un programa xabacano.
- I....despedeixen a Paco González.

Crec que estic vivint una crisi de creixement: anys i anys per a trobar què és el que t'agrada i amb quines coses t'identifiques i va, i de sobte, tot canvia. Espere gràcies a esta situació estaré més preparat per tal de superar, quan arribe, la crisi dels 40.


Per cert, Miope, moltes gràcies per la  informació

T'apunta a tu

Alguns creien que Bambi existia. Que era possible el somni de Robin Hood.

Ara hem vist que Bambi ha mort (i probablement es transforme en llop), mentre que Robin Hood atraca en els camins als bons homes del bosc de  Sherwood.

I al sheriff de Nottingham seguiran regalant-li els vestits de Milano.

Em parlabba...

- El aigua dels riuets, corrent de nit quan ningú la veu.
- L'arena de la platja, que fa milers d'anys va ser pedres.
- El eco, que podria no existir, però existeix.
- El petròli encara amagat baix terra, que ningú ha descobert.
- El sol, que il·lumina altres finestres quan ací és de nit.
- L'herba, que pareix sols herba, però si la mires de prop està formada per moltes plantetes diferents.
- Els troncs, que abans van ser rames vives i ara esperen al costat del fumeral ser cremats.
- Els cereals, fets cervessa amb un grup d'amics. Les olives, fetes oli en una ensalada.
- Els budells d'animal i la madera d'arbre convertides en un violí.
- El teu gos, al que tant li dóna si eres guapo o lleig.
- Les ungles acabades de tallar, que fa un moment eren tu.
- Tornar a casa de matinada, soles en l'autobús amb el conductor.
- Agafar de la mà algú volgut en un concert.
- Plorar de content. No poder dormir d'alegria.

Al meu amic Cortés cadascuna d'aquestes coses li  "hablabba de Dios".

He llegit aquesta setmana en el blog d'Arturo una entrada defenent l'olor a Sacristia del que l'acusaven. Obviant els motius que no venen al cas, crec com ell que jo també he de donar gràcies per haver crescut en un ambient d'església que, a més de moltes altres coses i amb tots els seus defectes,  m'ha permés conèixer persones molt interesant i que han significat molt en la meua vida. Cortés explica amb els exemples anteriors com ell troba a Déu en les coses més senzilles. Jo hui pense en un retor concret al que afegiria a la llista de Cortés. I em pareix que en tots els anys que el conec mai li he donat les gràcies. Que coses. Espere que hui pase un bon dia d'aniversari d'ordenació. Esta vinyeta és un regal per a ell.

Causa admiración

M'han pillat en classe de cono.

¿A qué no cante tan malament?



(És de Amanece,que no es poco, una de les millors pel·lícules que he vist mai)

El meu vi

Ja està. Ho he aconseguit. He trobat un vi que m'ha arribat al cor. Ha aconseguit per fi que em senta plenament identificat amb ell. Que senta que és el "meu" vi. És el vi que portaria a qualsevol lloc i que m'agradaria poder dir que em representa. Que quan em busqueu a la wiquipèdia aparega aquest vi. És un vi Italià i encara no entenc com no ha reventat el mercat espanyol. Ací teniu les proves.

Ara sense conyes, el va dur la meua germana d'Itàlia, de la bodega d'un tal  Gianfranco Follador, què deu ser d'una família a la que tots voldriem perteneixer i amb la que intentaríem que no es relacionaren les nostres filles. No deu ser el "yerno que toda madre quiere tener".

Per cert, el vi que era un "spumanti", es a dir similar al cava, era una castanya de por. Compreu la botella però feu el favor de no obrir-lo.  

De regal...un conte.

   Ja feia temps que pensava que la seua vida no era molt normal. Tot i això no s'havia atrevit a parlar en ningú del tema. El cas és que al despertar hui no era capaç de reconèixer el quadre que hi havia al capçal del llit. Tampoc la ciutat que es vislumbrava per la finestra. I molt menys a la dona que anava d'un lloc a l'altre de l'habitació. No el va sorprendre. Portava quasi tres setmanes despertant cada dia a un lloc distint. I no perquè viatjara molt. Es dormia a un barri residencial de Budapest i al despertar estava a Caracas. O a una cabanya d'un poblat aïllat a Burundi. Hui al menys no l'apuntaven amb un kalashnikov com en aquella cova de Pakistan.

   Havia buscat els motius sense èxit. Al seu voltant a ningú li resultava un extrany. Entenia a la gent en la llengua que parlara. I sense manera de canviar-ho, al dormir-se per la nit canviava de lloc. Fins i tot havia provat a no dormir, explorat la ciutat sempre desperta de Shangai. Però irremediablement, una cabotada en el metro, i es va despertar a una solitaria platja d'Irlanda. 

   Al principi els dubtes el desesperaven. Seria un malson? Doncs ja durava massa. Seria una malaltia mental? Mai havia sentit res paregut. Algú l'estaria torturant? Moltes preguntes i cap resposta.

   Ara ja s'estava acostumant. Tampoc era tan roïn. Estava en el món però no era de cap lloc. Podia arriscar perquè cada dia començava de nou. No podia fer plans més enllà de hui ni fer amistats eternes però així ningú el defraudaria demà. Podia sofrir a una favela brasilera perquè al dia següent podria despertar a Beverly Hills. Vivia sense por a perdre res perquè no era capaç de sospitar què tindria al dia següent.

   Una veu a la ràdio el va treure d'aquestos pensaments. Li havia paregut sentir una noticia sobre Detroit. La dóna li preguntava si volia café. Quan estava a punt d'alçar-se del llit per "investigar" la seua nova vida, amb la por habitual de mirar-se a l'espill, una preguntà el va frenar. Qui soc jo? I sobretot, qui seré demà?

SOS

Sembla que estem un poc estancats, com sense idees... Per tant, estimats seguidors, vos cedim el pas a vosaltres...

Vinga, banyeu.vos...Sobre què voleu que Rafa ens busque la cançò?? (El repertori de Sabina i  Serrat no és infinit, però dóna per a molt... i sempre podrem buscar algo de Jovanotti!) Sobre què vos abellix que Salva escriga alguna rallada coenta?

La decissió és vostra. Esperem les vostres propostes.

La del pirata cojo

Ahir vaig vore "Buenos Aires" en Españoles por el mundo y no puc evitar fer aquesta entrada. Comence per una anècdota. Jo i la meua dona sense haver-ho parlat es vam afegir a un d'eixos grups idiotes del facebook que es dia: "CUANDO VEO "ESPAÑOLES POR EL MUNDO" ME PREGUNTO: QUÉ COJONES HAGO YO AQUÍ?" Quan es verem, ella em va dir: I si els dos pensem això, que fem ací realment?

Confense que veig el programa desde el primer programa, quan el feien dilluns a les 00:30 i estava segur que no duraria ni tres setmanes. Em vaig equivocar.  I em pregunte: Per què? Qué és el que ens agrada d'ell?

Baix el meu punt de vista, el secret està en que ens conten la història del protagonistes. No sols ens mostren els millor llocs del país o la ciutat sino la raó per la qual un tio com tu o com jo deixa el seu treball de caixer de Mercadona o de abogat de un despatx i monta un restaurant en Panamà o treballa en una ONG en Zimbaue. La majoria per amor, alguns per aventura, altres per fugir... cadascú amb un motiu en el qual ens podem sentir identificats, Aquesta és la clau. Ens genera empatia. Ens fa valorar allò que ha fet posible el viatje (valentia, éxit, decisió, seguretat...) Ens permet imaginar com seria la nostra vida si tinguerem els co...ns de fer el que no s'atrevim a fer.

I eixe sentiment, és positiu o negatiu?

Jo crec que és positiu si:

- Ens fa pensar que es pot canviar de vida (sense necesitat de deixar-ho tot)

- Ens obri la ment cap a altres realitats del món en que vivim.

- Ens permet extraure les coses bones de les històries que vegem.

I és negatiu si:

- Sols pensem en quina vida més aburrida que tenim.

- Tots ens pareixen badats.

- Ens fa sentir enveja de la mala.

Personalment, he arribat a diferents conclusions, útils per a mi:

1. 
   
   El que més valoren quasi tots és el ritme de vida diferent. Deuriem mirar com és el nostre per tal d'arreglar-ho abans de fugir.
2. 
   
   Quasi la meitat dels protagonistes de cada programa estan en el lloc per amor. Els sentiments són els que menegen a les persones.
3. 
   
   Quan més "viatjada" està una persona, més tolerant es torna.
4. 
   
   En el fons, quasi tots esperen tornar algún dia. No podem oblidar qui som ni d'on venim.

Per altra banda, tinc clar que açò és un espectacle de televisió, i que sols tenim la part idílica de gent per a la qual emigrar ha estat positiu i li va bé. De segur que hi han altres "españoles por el mundo" que no tenen tanta sort i que tenen moltes dificultats allà on estan.

 I per acabar un poc de Sabineta:

No soy un fulano con la lágrima fácil,

de esos que se quejan sólo por vicio.

Si la vida se deja yo le meto mano

y si no aún me excita mi oficio,

y como además sale gratis soñar

y no creo en la reencarnación,

con un poco de imaginación

partiré de viaje enseguida

a vivir otras vidas,

a probarme otros nombres,

a colarme en el traje y la piel

de todos los hombres

que nunca seré:

OLI

Mans arrugades. Ulls vidriosos. Caps caiguts. Cine de barrio. Genolls endolorits. Ments cansades. Cabells grisos. Mala memòria. Dents caiguts. Alegries passades. Cansament. Passodobles. Avorriment. Dolor.

I un oli cau en les seues mans, i en la seua front.

I la seua mirada s'il•lumina.

Temps per a Viure

Ahí van dos dibuixets de Cortés per a que es calfeu un poquet el cap.

I açò ho afegix Salvoret:

A TU QUE NO SAPS LLEGIR

Hui fa tres anys que va canviar la meua vida. I no he trobat millor manera de celebrar-ho que parlar-te a tú que eres el protagonista d'eixe canvi.

No pots imaginar que mal ho varem passar aquell dia. Fica en un bol por, alegría, nervis, il·lusió, responsabilitat, afegeix tot l'amor que pugues i mescla amb una bona dosi de sentiment d'incapacitat. Resultat: un pare primerenc. Mai oblidaré les llagrimes de tres estudiants que estaven al paritori contemplant el seu primer part. Ni com em tremolaven les mans quan et vaig agafar per primera vegada després dels primers dos déus de la teua vida.

Ara ja no eres aquella criatura fràgil que cabia en la meua mà. Eres un homenet que pas a pas i plor a plor, has superat tots els reptes que t'ha imposat allò que es diu creixer. (si fins i tot dius "pecadores" en lloc de "petadores") Jo en canvi, no he deixat de sentir que ja no soc el mateix que aquell 23 d'Abril. Una mare del cole, el dia que tornava a treballar em preguntà per tú i quan li contava que era molt pesat dormir tant poquet em va dir una cosa que he recordat moltes vegades: No te preocupes, ja mai en la teua vida vas a dormir igual. I tenia raó.

Ara ja sempre una part de mi està en tú, va en tú. Plora en tú i riu en tú. El meu cap i el meu cor viatgen allà on estigues en tot moment. No et puc explicar la cara de pardal que tinc totes les nits quan entre a tapar-te abans de anar a dormir. Si ens escoltara qualsevol pare em comprendria segur.

Vull acabar cantant-te una cançò com faig totes les nits. Aquesta no t'agradarà, perquè no és de Aladín ni del Cantajuegos. Espere que algún dia la escoltes i m'entengues millor.

A menudo los hijos se nos parecen,

y así nos dan la primera satisfacción;

ésos que se menean con nuestros gestos,

echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan

con los ojos abiertos de par en par,

sin respeto al horario ni a las costumbres

y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño, deja ya de joder con la pelota.

Niño, que eso no se dice,

que eso no se hace, que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,

nuestros rencores y nuestro porvenir.

Por eso nos parece que son de goma

y que les bastan nuestros cuentos para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas

sin saber el oficio y sin vocación.

Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones

con la leche templada y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un día nos digan adiós.