De regal...un conte.

   Ja feia temps que pensava que la seua vida no era molt normal. Tot i això no s'havia atrevit a parlar en ningú del tema. El cas és que al despertar hui no era capaç de reconèixer el quadre que hi havia al capçal del llit. Tampoc la ciutat que es vislumbrava per la finestra. I molt menys a la dona que anava d'un lloc a l'altre de l'habitació. No el va sorprendre. Portava quasi tres setmanes despertant cada dia a un lloc distint. I no perquè viatjara molt. Es dormia a un barri residencial de Budapest i al despertar estava a Caracas. O a una cabanya d'un poblat aïllat a Burundi. Hui al menys no l'apuntaven amb un kalashnikov com en aquella cova de Pakistan.

   Havia buscat els motius sense èxit. Al seu voltant a ningú li resultava un extrany. Entenia a la gent en la llengua que parlara. I sense manera de canviar-ho, al dormir-se per la nit canviava de lloc. Fins i tot havia provat a no dormir, explorat la ciutat sempre desperta de Shangai. Però irremediablement, una cabotada en el metro, i es va despertar a una solitaria platja d'Irlanda. 

   Al principi els dubtes el desesperaven. Seria un malson? Doncs ja durava massa. Seria una malaltia mental? Mai havia sentit res paregut. Algú l'estaria torturant? Moltes preguntes i cap resposta.

   Ara ja s'estava acostumant. Tampoc era tan roïn. Estava en el món però no era de cap lloc. Podia arriscar perquè cada dia començava de nou. No podia fer plans més enllà de hui ni fer amistats eternes però així ningú el defraudaria demà. Podia sofrir a una favela brasilera perquè al dia següent podria despertar a Beverly Hills. Vivia sense por a perdre res perquè no era capaç de sospitar què tindria al dia següent.

   Una veu a la ràdio el va treure d'aquestos pensaments. Li havia paregut sentir una noticia sobre Detroit. La dóna li preguntava si volia café. Quan estava a punt d'alçar-se del llit per "investigar" la seua nova vida, amb la por habitual de mirar-se a l'espill, una preguntà el va frenar. Qui soc jo? I sobretot, qui seré demà?