Ja està. Ho he aconseguit. He trobat un vi que m'ha arribat al cor. Ha aconseguit per fi que em senta plenament identificat amb ell. Que senta que és el "meu" vi. És el vi que portaria a qualsevol lloc i que m'agradaria poder dir que em representa. Que quan em busqueu a la wiquipèdia aparega aquest vi. És un vi Italià i encara no entenc com no ha reventat el mercat espanyol. Ací teniu les proves.
Ara sense conyes, el va dur la meua germana d'Itàlia, de la bodega d'un tal Gianfranco Follador, què deu ser d'una família a la que tots voldriem perteneixer i amb la que intentaríem que no es relacionaren les nostres filles. No deu ser el "yerno que toda madre quiere tener".
Per cert, el vi que era un "spumanti", es a dir similar al cava, era una castanya de por. Compreu la botella però feu el favor de no obrir-lo.
Ja m'imagine hasta la publicitat:
ResponderEliminar"Con este espumante, siempre pa alante!"
(Els de Boston Medical Group, se'n van a la ruina!!)
No sé si en este cas val la pena dir: "Dime de que presumes i te diré de que careces" o millor "dime de que careces i te diré de que puedes presumir". He dicho.
ResponderEliminarEstimada Mamen, el anterior comentari es una punyalà trapera a l'honor masculí, i pitxor m'ho poses tratant-se de el teu ben volgut marit.
ResponderEliminarXUNGA!