Una de quan Loquillo deixa de ser rocker i es va tornar cantautor. Ell no té la culpa de fer-se major, però si de elegir uns grans poemes i uns grans poetes per cantar. Aquest és de Jaime Gil de Biedma i parla del desencant de madurar, fer-se major i pensar: Què he fet dels meus somnis de joventut? Que queda del jove que vaig ser?
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
Vaja, vaja, "que tiempos aquellos" escoltava ahir dir a una persona que ja veu vindre (i no tant de lluny) la veritat desagradable i recordava esta cançò, perque ella ho estava vivint tal i com ho descriu aquest poema, ella també es va menjar el món quan era jove i ara ...
ResponderEliminarLa joventut és una etapa molt bonica. Tots tenim molts records i l´enyorem d´alguna manera. En aquell moment no pensavem en el pas del temps, encara més voliem que passara per ser "majors".
I com canvien les coses, jo tornaria arrere. Per a mi, i això que no em considere major encara, però tampoc massa jove, les coses no són iguals que abans. El temps ara passa molt de pressa, les responsabilitats pesen, algún que altre "achaque", i unes quantes coses més, en dismunuïxen la il·lusió i les ganes de emportar-se tot per davant (en el bon sentit). El que no m´agradaria és que arribara el moment de la meua vida de fer-se vell i morir, i pensara que això és desagradable.
Açò està en les meues mans. Per tant,millor mantindre l´esperit de quan erem joves i quan tinguem 70 anys i no ens queden dents puguem cantar "Jo para ser feliz quiero un camión..."
Millor si cantem "cualquier noche los gatos..." Estic molt d'acord amb tu. Ahir ma mare em contava que la meua iaia, quan estava morint-se al llit, li va dir: "ha passat la vida i no hem fet res" Em va pareixer una confesió molt trista per a fer al morir i crec que és un bon motiu per que no ens pase a nosaltres. Hem de plenar la nostra vida de records que poder administrar quan sigam molt majors. Traure les fotos velles del Iphone (seren iaios però no antics) i dir, quantes coses hem fet, quant hem viscut!!
ResponderEliminarEm sap greu triar cançons tant tristes però és el que m'agrada i em fa pensar. Promet que més avant escoltarem "desde que llegaste vivo bailando..."
Esta la deixem per a la boda d'algun dels nostres fills, però per ara continuem cantant: "Tu madre no lo dice, no..."
ResponderEliminarJo, personalment, no trobe a faltar la joventut, no sé si és perquè encara sóc jove --menys que tu, ja ho sé-- o perquè tinc moltes il·lusions i molts dessitjos per complir. El temps ho dirà.