Ja sé que soc un friki. Però l'altre dia, fullejant la revista Hola de la Boda Reial a Suecia per vore si les taules i les cadires eren de Ikea, em vaig trobar en aquesta foto. La meua curiositat natural em va fer buscar a Felipe i la Leti. I em va costar, però els vaig trobar (véase círculo amarillo). I la meua sorpresa va ser descomunal. Algú em pot explicar que feia el major del germans Calatrava vestit de ¿dona? a la boda de Victòria de Suècia? Ací les proves:
Actualització: La personalitat que il·lumina aquest post ja té nom. No és miss Suècia. Ni miss Sueca tampoc. És la Princesa Brigitta, germana del Rei de Suècia, pare de la novia. Després dels vostres comentaris jo intentava pensar a qui em recordava. Ja ho tinc:
I jo de vegades em pregunte...collons, què hauré fet jo per a tindre la sort que tinc! No vull dir amb açò que m'haja anat mal en la vida, que no seria cert. Però sí vull expressar la meua queixa, ja que, sent fill i germà de loteros, no m'ha eixit mai res més que tornar els diners en alguna bonoloto i 10 o 11 eurets en un Euromillón compartit amb altres 4 "amijetas". La qüestió fonamental és que en tot allò referent a rifes, sortejos i demés...sembla que la deesa Fortuna s'està descollonant de mi. Allí va un llistat de totes les coses que m'han tocat:
Un lote de productes Acevi per a neteja. Mai ho oblidaré, fon el meu primer regal afortunat...Impressionant, veritat? Ca ma mare encara desprén l'embriagador aroma del fregapisos Acevi Ultrapino...
Un joc de copes de vi...són bones i les utilitze. Crec que em tocaren per a compensar lo del detergent...
Un baló firmat pels jugadors del València. (val, també esta xulo....espereu, espereu que ve lo bo...)
Un lote de cinc (5!) botelletes de crema per a les mans. Sí, em suen. Sí, les tinc grans. Però....no em feien falta tants!
Un pot de gomina... (sense comentaris).
Un pallasso de decoració, amb una espècie de perruca roja que donava una grima....ugggh. La gent que fa eixa classe de regals, és perversa!!!
Un meló d'alger. Com un bou: negre i de 500kg per lo menos...(val, li va tocar a ma mare, pero...qui anava pel mig de la verbena de Sant Joan amb el "Vitorino" al muscle??)
I per a completar la llista, hui ens han tocat dos sinagües de combregaora, velles i brutes. Que estarien molt bé si la meua dona o jo forem combregaores i visquerem en els 70....Surrealista..
Ja ho he dit. La deesa Fortuna s'ho passa pipa amb mi. És vore'm comprar una papereta de qualsevol cosa i comença a partir-se... Què cabrona!
Arriba el Mundial i s'acava l'actualitat. La cama d'Iniesta ocupa més espai que la reforma laboral. I no anem a ser menys que la resta i anem a parlar del Mundial.
A mi el que més m'ha impresionat fins ara, a més del gol de Maicon, ha estat Sudàfrica. No com a selecció sino com a País. He vist tots els diferents programes que han fet i em pareix impresionant, perquè es pot vore en la seua història el pitjor de la condició humana. Consultant informació sobre eixa barbaritat que va ser l'apartheid em vaig percatar que el varen abolir a l'any 1990. L'altre dia!! Jo ja anava a Arabesco i a Color i allí encara hi havien autobusos per a blancs i altres per a negres.
Ara les coses han canviat encara que no totes per a be. La revenja que Mandela volia evitar no sempre s'aconsegueix i els blancs rics encara mantenen l'estatus. Al final, el racisme no és un problema de raça, sinò de classe social. Vos deixe tres exemples de situacions que he vist aquestos dies:
- Dissenyadora de bolsos explica que ella no ha tingut cap problema de seguretat des que va arribar a Sudáfrica. Ho diu mentres ensenya el mur de dos metres amb fil electrificat de la urbanització on viu.
- A la platja de Durban el periodista li pregunta a un home blanc sobre les families negres que hi han i fa vint anys no podien estar. L'home li respon: "Si, pero ahora te puedes acostar con ellas, que hace viente años estaba prohibido".
- Desde l'IBC (centre de prensa), la imatge de fons del periodista que parla sempre és l'impresionant Soccer City. El primer dia (sols el primer) ampliaren el plano per que es poguera vore el poblat de barraques que hi just al costat.
I damunt, la cançò del Mundial la canta Bisbal, que amb la cultura que desborda al parlar, segur que pensa que Soweto és un ball com la Macarena però en tam tam.
Sea uno creyente o agnóstico, hay que aceptar como un rito esotérico que, al granar el trigo al final de la primavera, se celebre una procesión muy solemne para exhibir al público por las calles un fragmento de pan dentro de una custodia labrada con orfebrería de oro, de un valor incalculable. Sin abandonar el espíritu pagano se puede entender que las jerarquías eclesiásticas y civiles, como los antiguos griegos y romanos, presidan esa parada en homenaje al símbolo del pan nuestro de cada día, que va a proporcionar calorías a ricos y pobres durante el año. Cada cultura, cada religión se sustenta en un alimento sustancial y en una droga específica. Lo nuestro es el pan y el vino, es decir, los hidratos de carbono y el alcohol. El cereal y la vid constituyeron en su tiempo la primera fuente de energía de la civilización grecolatina, que luego fue sacramentada por el cristianismo. Por eso fueron dedicados esos frutos a deidades propicias. La diosa Ceres se representaba coronada con espigas de trigo y el dios Baco tenía la cabeza trenzada con pámpanos y racimos de uva. Los cristianos sustituyeron el culto de Ceres por la fiesta del Corpus, en la que el pan se convierte en el Cuerpo de Cristo. Sea como sea, los hidratos de carbono, único sustento del cerebro humano, merecen toda nuestra adoración, pero no hasta el punto que el Ejército español toque el himno nacional y les presente armas a la salida de la catedral de Toledo. Los creyentes hacen muy bien en arrodillarse al paso de la custodia con la Sagrada Hostia. Sea el Dios verdadero o el pan de todos lo que contiene el ostensorio, lo lógico es que no vaya acompañado de sables ni de bayonetas si después tiene uno que metérselo en la boca. Lo moderno es que ese día los cadetes les presenten armas a sus novias y se vayan luego con ellas a tomarse una ración de calamares. Pasado el Corpus llega la siega. Nadie discute que el pan sea dios, bien de trigo o de centeno. En las comunidades cristianas de base se consagra y se comulga bajo cualquiera de las múltiples formas con que se expende en las panaderías. Por mi parte adoro la antigua hogaza candeal con el triángulo divino trazado sobre su corteza crujiente, que emite esquirlas doradas al partirlo con el cuchillo usado con amor y nunca como un arma.
(Manuel Vicent, publicat en El País, 12-06-10)
Al marge de politiqueos sobre la presència o no de l'exèrcit a les processons, em sembla interessant esta manera d'entendre el misteri del Cos de Crist des de la laïcitat. Crec que és més correcta, o al menys la compartisc més que altres vissions més devotes.
En el post anterior, parlavem de la nostàlgia. Crec que este video mostra una de les millors definicions d'este concepte. És un troç de la pel·lícula Princesas de Fernando León de Aranoa. En ella es parlar de la trobada entre dues prostitutes,una espanyola i l'altra immigrant dominicana.
Tener nostalgia, en sí, no es malo. Eso es que te han pasado cosas buenas y las echas de menos.
No sóc massa nostàlgic. Sempre em centre més en viure el present. Em preocupa més viure amb intensitat el dia a dia, o al menys intentar-ho.
Una de quan Loquillo deixa de ser rocker i es va tornar cantautor. Ell no té la culpa de fer-se major, però si de elegir uns grans poemes i uns grans poetes per cantar. Aquest és de Jaime Gil de Biedma i parla del desencant de madurar, fer-se major i pensar: Què he fet dels meus somnis de joventut? Que queda del jove que vaig ser?
Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
Una pregunta: Penses que series la mateixa persona que eres si els teus pares t'hagueren portat a un altra escola? Com han influit en la teua personalitat els amics que trovares? I els mestres que vares tindre? (si heu tingut a Valeriano o al olivino sabeu de què parle) Que et queda de tots eixos anys? Amics, amors, inspiracions vitals?
Porte açò al blog perquè aquesta setmana la pregunta única entre tots els paresjovesambfillenedatescolar era: I el teu ha entrat?
El dia 1 es publicaven les llistes d'amisió per als alumnes de 3 anys en les escoles. I pensava en la importància que aquesta elecció tindrà en la vida del meu fill i de tots els fills d'altres que hi havia en les llistes. Ho pensava perquè realment no ho tinc massa clar. Pense en mi i contestaria que si, que no pot ser que fora igual si haguera estudiat al Vedat, a les monjes (no podia) o a Juan XXIII. Però al mateix temps soc conscient de les meues virtuts i els meus defectes que van en mi a tots els llocs i em dóna la sensació que les coses no hagueren canviat tant.
Però l'altre dia mirant la llista d'admesos llegia els noms sense saber qui eren i pensava: Igual así està el millor amic del meu fill, o la seua futura dona, o els que li arruinaran la vida.
Difícil decisió, veritat?
Per cert, el meu fill va entrar en la nostra primera opció.
PD: Un altre dia obrim el debat ensenyança pública Vs privada.
