La del pirata cojo

Ahir vaig vore "Buenos Aires" en Españoles por el mundo y no puc evitar fer aquesta entrada. Comence per una anècdota. Jo i la meua dona sense haver-ho parlat es vam afegir a un d'eixos grups idiotes del facebook que es dia: "CUANDO VEO "ESPAÑOLES POR EL MUNDO" ME PREGUNTO: QUÉ COJONES HAGO YO AQUÍ?" Quan es verem, ella em va dir: I si els dos pensem això, que fem ací realment?

Confense que veig el programa desde el primer programa, quan el feien dilluns a les 00:30 i estava segur que no duraria ni tres setmanes. Em vaig equivocar.  I em pregunte: Per què? Qué és el que ens agrada d'ell?

Baix el meu punt de vista, el secret està en que ens conten la història del protagonistes. No sols ens mostren els millor llocs del país o la ciutat sino la raó per la qual un tio com tu o com jo deixa el seu treball de caixer de Mercadona o de abogat de un despatx i monta un restaurant en Panamà o treballa en una ONG en Zimbaue. La majoria per amor, alguns per aventura, altres per fugir... cadascú amb un motiu en el qual ens podem sentir identificats, Aquesta és la clau. Ens genera empatia. Ens fa valorar allò que ha fet posible el viatje (valentia, éxit, decisió, seguretat...) Ens permet imaginar com seria la nostra vida si tinguerem els co...ns de fer el que no s'atrevim a fer.

I eixe sentiment, és positiu o negatiu?

Jo crec que és positiu si:

- Ens fa pensar que es pot canviar de vida (sense necesitat de deixar-ho tot)

- Ens obri la ment cap a altres realitats del món en que vivim.

- Ens permet extraure les coses bones de les històries que vegem.

I és negatiu si:

- Sols pensem en quina vida més aburrida que tenim.

- Tots ens pareixen badats.

- Ens fa sentir enveja de la mala.

Personalment, he arribat a diferents conclusions, útils per a mi:

1. 
   
   El que més valoren quasi tots és el ritme de vida diferent. Deuriem mirar com és el nostre per tal d'arreglar-ho abans de fugir.
2. 
   
   Quasi la meitat dels protagonistes de cada programa estan en el lloc per amor. Els sentiments són els que menegen a les persones.
3. 
   
   Quan més "viatjada" està una persona, més tolerant es torna.
4. 
   
   En el fons, quasi tots esperen tornar algún dia. No podem oblidar qui som ni d'on venim.

Per altra banda, tinc clar que açò és un espectacle de televisió, i que sols tenim la part idílica de gent per a la qual emigrar ha estat positiu i li va bé. De segur que hi han altres "españoles por el mundo" que no tenen tanta sort i que tenen moltes dificultats allà on estan.

 I per acabar un poc de Sabineta:

No soy un fulano con la lágrima fácil,

de esos que se quejan sólo por vicio.

Si la vida se deja yo le meto mano

y si no aún me excita mi oficio,

y como además sale gratis soñar

y no creo en la reencarnación,

con un poco de imaginación

partiré de viaje enseguida

a vivir otras vidas,

a probarme otros nombres,

a colarme en el traje y la piel

de todos los hombres

que nunca seré:

OLI

Mans arrugades. Ulls vidriosos. Caps caiguts. Cine de barrio. Genolls endolorits. Ments cansades. Cabells grisos. Mala memòria. Dents caiguts. Alegries passades. Cansament. Passodobles. Avorriment. Dolor.

I un oli cau en les seues mans, i en la seua front.

I la seua mirada s'il•lumina.

Temps per a Viure

Ahí van dos dibuixets de Cortés per a que es calfeu un poquet el cap.

I açò ho afegix Salvoret:

A TU QUE NO SAPS LLEGIR

Hui fa tres anys que va canviar la meua vida. I no he trobat millor manera de celebrar-ho que parlar-te a tú que eres el protagonista d'eixe canvi.

No pots imaginar que mal ho varem passar aquell dia. Fica en un bol por, alegría, nervis, il·lusió, responsabilitat, afegeix tot l'amor que pugues i mescla amb una bona dosi de sentiment d'incapacitat. Resultat: un pare primerenc. Mai oblidaré les llagrimes de tres estudiants que estaven al paritori contemplant el seu primer part. Ni com em tremolaven les mans quan et vaig agafar per primera vegada després dels primers dos déus de la teua vida.

Ara ja no eres aquella criatura fràgil que cabia en la meua mà. Eres un homenet que pas a pas i plor a plor, has superat tots els reptes que t'ha imposat allò que es diu creixer. (si fins i tot dius "pecadores" en lloc de "petadores") Jo en canvi, no he deixat de sentir que ja no soc el mateix que aquell 23 d'Abril. Una mare del cole, el dia que tornava a treballar em preguntà per tú i quan li contava que era molt pesat dormir tant poquet em va dir una cosa que he recordat moltes vegades: No te preocupes, ja mai en la teua vida vas a dormir igual. I tenia raó.

Ara ja sempre una part de mi està en tú, va en tú. Plora en tú i riu en tú. El meu cap i el meu cor viatgen allà on estigues en tot moment. No et puc explicar la cara de pardal que tinc totes les nits quan entre a tapar-te abans de anar a dormir. Si ens escoltara qualsevol pare em comprendria segur.

Vull acabar cantant-te una cançò com faig totes les nits. Aquesta no t'agradarà, perquè no és de Aladín ni del Cantajuegos. Espere que algún dia la escoltes i m'entengues millor.

A menudo los hijos se nos parecen,

y así nos dan la primera satisfacción;

ésos que se menean con nuestros gestos,

echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan

con los ojos abiertos de par en par,

sin respeto al horario ni a las costumbres

y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño, deja ya de joder con la pelota.

Niño, que eso no se dice,

que eso no se hace, que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,

nuestros rencores y nuestro porvenir.

Por eso nos parece que son de goma

y que les bastan nuestros cuentos para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas

sin saber el oficio y sin vocación.

Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones

con la leche templada y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un día nos digan adiós.

1000 VISITES!!!!

(I MIL GRÀCIES)

Aporofòbia.

        Imagina que un dia et diuen que no pots entrar al teu treball o a la teua escola si no et talles el monyo. Dins tots tenen el cap rapat com a boles de billar, però a tu mai no t'ha agrada't dur-lo així. Els teus pares van nàixer en una terra on tots duien el cabell ben llarg i a tu, encara que et fa gràcia com els queda als teus companys no et naix dur-lo així. Pensa a més a més, que tens quinze anys, que no saps molt bé d'on eres ni què penses ni en què creus, però, sents que amb el teu cabell larg eres algú, eres part d'una cosa més gran que tu. I volen obligar-te a que et talles eixe cabell. Sense més raó que així tots som iguals.

I una merda.

Ací som tots diferents. El problema és que hi ha diferències que ens agraden més i altres que no.

PD. Aporo....què?

Un article interesant:

Los velos en danza

Ens hem tornat comercials...

Una pregunta....

Quins llibres regalarieu o vos agradaria que vos regalaren ara que ve el Dia del Llibre?

Cupido era un cursi

A vore si podem contrarrestar la dolçor de l'anterior entrada que casi ens pega la llengua al paladar.

Tenia moltes coses que contar però les vesprades en la planxa és el que tenen. A més a més no podiem arribar a las quinze entrades sense que apareguera Sabina en aquest blog.

Al composar l'últim disc, va fer moltes declaracions on explicava una sensació seua en la que estic absolutament d'acord: la "felicitat domèstica" (parella estable, casa, treball...) no inspira bones cançons. Les bones caçons o són de la fase inicial d'enamorament o venen del desamor, la ruptura, el final. 

És aquest últim aspecte el que voldria compartir. Crec que les cançons que més m'agraden són les de desamor. Filant mes prim, les que parlen de la decadència del amor, de la fase de les relacions on ja no es veu futur i els dos saben que mai trobaran la felicitat junts. Gràcies a Dèu no em sent identificat amb elles, però crec que són els temes que millor aconsegueixen l'objectiu  de la música, transmetre sentiments.

Vaig a ficar sols tres exemples de les millors cançons del pitjor de l'amor. Sé que hi han mil, però són les que m'agraden a mi, que per algo és el meu blog. Confie en el vostre criteri per alumbrar noves aportacions.

Comencem per la primera: En la cançò "Donde habita el olvido" del propi Sabina està descrita la sensació més amarga que es pot tindre amb una parella, sobretot en l'última frase.

Cuando se despertó, 

no recordaba nada de la noche anterior,

“demasiadas cervezas”,

dijo, al ver mi cabeza,

al lado de la suya, en la almohada…

y la besé otra vez,

pero ya no era ayer, sino mañana.

La segon, també de Sabina, parla de la infidelitat, però també del "ni contigo ni sin tí". De com desitja per damunt de tot estar en ella sempre que no està i no es capaç de ser feliç quan sí està. No crec que ningú puga escriure esta cançò i dormir en la seua parella eixa nit.

De sobra sabes que eres la primera,

que no miento si juro que daría

por ti la vida entera, por ti la vida entera;

y, sin embargo, un rato, cada día,

ya ves, te engañaría con cualquiera,

te cambiaría por cualquiera.

...

Y cuando vuelves hay fiesta en la cocina

y baile sin orquesta y ramos de rosas con espinas,

pero dos no es igual que uno más uno

y el lunes al café del desayuno vuelve la guerra fría

y al cielo de tu boca el purgatorio

y al dormitorio el pan de cada día.

Ara sense cap dubte per a mi, la cançò més trista que he escoltat és "Siento que te estoy perdiendo" de Aute. Cap cançò pot explicar el que es sent quan la flama de l'amor s'acaba i ni siquiera queden les brasses. Quan estar amb la teua parella sols et deixa amargura, un forat en el pit. Ací vos la deixe.

 

Desde hace algún tiempo te siento distinta,

no sé qué será pero no eres la misma,

observo en tus ojos miradas que esquivan la mía,

cansada de tanto buscar tus pupilas

pidiendo respuestas a cada por qué,

pero adivino en ti algo que empieza a huir

y no quiero entender

cuando un presentimiento no crea razón,

sólo infunde terror.

 

Si has arribat ací, significa que no t'has suicidat. Enhorabona, això vol dir que aquestes cançons no són per a tú. No saps quant m'alegre.

9 de nou

I no és un homenatge al canal autonòmic


.



Un dia ell es va deixar caure per Torrent. I ella feia com que no el veia.
Un dia ella es va decidir a mirar-lo. I ell feia que com que no la veia.
Però unes falles, els dos es van mirar...i alguna coseta més.

Al poc de temps,  van passar pel Diamond i ens van donar la notícia: es casaven. Ja teníem casa on anar a sopar!!

Era la primera boda dels amics. I fon un esdevinement especial....Diumenge de Pasqua!! Es casaren dimenge de Pasqua, en mig de vestes, mones i catxirulos.

I després a fer comptes a Itàlia....i clar, de tanta contabilidad va vindre la primera, Neus. 

I passà el temps i la vida i els sopars i les rises i les penes...i vingué el segon, Joan.

I les coses bones seguiren ahí, i aquells que un dia feien com que no es miraven,ara miren junts, dia a dia, cap a endavant. I que no només en siguen 9. Que d'ací a res siguen 9 de nou. O noranta.

Un bessot.

Ser de poble

Després de les derives frikis que ha patit este blog, anem a tornar a temes més normals.

L'altre dia vaig tindre una conversa amb la meua germana que es va quedar al meu cap rondant fins ara. Ella viu al centre de València i porta molts anys vivint la Setmana Santa fora d'ací. Este any, per culpa de cert xiquet vestit com el de la botella de Beefeater, s'ha quedat i ha volgut fer de turista a Torrent tragant-se totes les vestes posibles (Vera Creu incluída, eh). En resum, durant una setmana ha sigut més torrentina que les graneres, el xocolate i la cassola de Sant Blai.

Quan feiem balanç de la setmana em dia: he notat molt la diferència entre viure a Torrent i a València. Vivint a una gran ciutat perds el sentiment de propietat. No notes cap espai ni cap situació com a propia. Tot és més impersonal.

Reflexionant sobre açò he arribat a la conclusió que m'agrada ser de poble.

M'agrada saber on està un carrer quan em pregunten.

M'agrada adonar-me que ha obert una nova tenda.

M'agrada saludar una persona cada cinquanta metres.

M'agrada quan ma mare m'explica qui és el pare del cunyat d'aquell xic, i quin és el seu malnom.

En resum, crec que el que m'agrada és el que va sorprendre a la meua germana. La sensació de que tot el que em rodeja forma part de mi, que ho sent com a propi. Que em sent en casa vivint ací. No parle d'un nacionalisme local pensant que Torrent és el millor poble del món. Parle del sentiment de ser poble no de ser d'aquest poble.

No puc acabar sense escriure una lletra de cançò que ambiente aquest post. Es de Migueli, eixe gran home que sopa cebes torraes.

Por las calles de mi pueblo ojos con dulce me miran

dicen, ¡ése es de Manolo! mi alma se siente querida,

duermo y olvido obsesiones se me achican avaricias

y todo sabe más rico con gente sabia y sencilla.

Y yo allí quiero seguir por allí sigue mi afán,

donde la tierra es más tierra donde la viña es el mar

que hace naufragar a quienes no la saben valorar.
De donde vengo, de donde soy, de donde suena mi acento

donde añora mi olor, de donde el Dios de la vida

me regaló lo que soy

PD: Després de les diverses crítiques rebudes per les últimes entrades hem reflexionat molt i hem pres una decisió: anem a seguir penjat el que ens done la gana.

Pasqüeros

Més deure...

Després del deure que ens ha manat Rafa, ara toca fer un comentari de text de la següent cançó:



(vale Rafa , m'ho has posat fàcil....;) )

No, no estic segur

                 

No, si no estava massa clar. Igual el ha agarrat un poquet però no ho tinc clar...

                

Bueno, li ha trencat la camiseta (de les bones, eh, que valen 80 euracos) a un tipo de dos metros que pesa 90 kilos, però igual és que s'ha tirat ell i mentres arribava a terra, com és tant alt, s'ha esgarrat la camiseta per a que pareguera penalti.

Increíble.

Com diu Lolita: Amooooorrrr

No escojas sólo una parte,

tómame como me doy,

entero y tal como soy,

no vayas a equivocarte.

Soy sinceramente tuyo,

pero no quiero, mi amor,

ir de visita por tu vida,

vestido para la ocasión.

Preferiría con el tiempo

reconocerme sin rubor.

Ahir vaig tornar a escoltar aquesta cançò. I a pesar d'haver-la escoltat mil vegades segeuix sense deixar-me indiferent. Es diu "Sinceramente tuyo" y es de Serrat dels anys 80. No és una cançò d'amor d'aquelles meloses i cursis de "te quiero mucho como la trucha al trucho". Parla de la rosa, però tambe de les espines. Un home no pot dir tant a un dona amb tant poques paraules. Tens que voler-me en tot lo mal que tinc perquè així, d'ací uns anys, ningú dels dos es sentirà defraudat ni enganyat.

Qui em coneix sap que m'agraden més les cançons per la lletra que per la música. I moltes de les lletres que he escoltat han passat a formar part de mi i m'han ajudat a explicar-me com són les relaciones entre les persones i els sentiments que es generen entre elles. Són cançons motxila què sempre portes darrere.

Hui vos convide a que participeu (els quatre gats que s'arrimeu ací) a que em digau la frase o la estrofa de la cançò que més ha sigut capaç de transmitir-vos. Qué més dins de vosaltres ha arribat.

Ale va, curreu un poquet.

Quin dia m'espera!

Vale.

Ni són els mojinos ni són res del que vaig comentar en l'entrada anterior...però és Carles, el paje més guapo de tot Torrent i se mereix estar ací.

He dicho.

( I bona Pasqua!)

De la cigarra, la creu i la vida.

Tantas veces me borraron,
tantas desaparecí
a mi propio entierro fui,
solo y llorando.

Hice un nudo del pañuelo,
pero me olvidé después
que no era la única vez
y seguí cantando.
(...)
Tantas veces te mataron,

tantas resucitarás

cuántas noches pasarás

desesperando.

Y a la hora del naufragio

y a la de la oscuridad

alguien te rescatará,

para ir cantando.

 Hui toca posar-se poètics.

Esta cançò, encara que la vaig escoltar anys enrere, la vaig (millor dit, la varem redescobrir) este estiu al concert d'un grup de xavalins que acaben de començar (d'eixos que fan bolos gratis)... Carabina 3030 . 

La lletra de la cançò és de Maria Elena Walsh una poetisa argentina la va escriure quan es va recuperar d'un càncer. Quan ningú donava res per ella, ella va sobreviure. Però va ser Mercedes Sosa, una cantant de música fok argentina qui la va musicar i la va fer famosa. Esta dona, que faltà l'octubre passat, fon tot un símbol de lluita per la justícia en el seu país. Cantant de música tradicional, va ser tan fort el sen compromís amb la seua gent, que fon expulsada de l'Argentina durant la dictadura dels generals. I en esta època va ser quan va fer seua la poesia de Maria Elena Walsh. Quan va tornar, la gent entenia que esta cançò era la seua declaració d'intencions.

És una cançò que parla de vida. De noves oportunitats. De supervivents. És una cançò de ressurrecció. De les moltes ressurreccions que es donen dia a dia. De les persones que, malgrat les dificultats de la vida, alcen el cap. Parlava Rafa de la cua del paro i de totes les històries doloroses que alli es creuen. Rafa parlava de les  històries de divendres, de calvari. Hui vull recordar que després del divendres ve prompte el Diumenge.

Crec en la Ressurrecció, però també sé que hi ha ressurreccions. Menudes, potser poc trascendentals. Quotidianes. Verdaderes. De gent en el pou que torna a alçar el cap. De gent que torna a riure.

Gràcies a estes ressurreccions seguim vivint.

Bona Pasqua.

PD. Habreu vist que la que canta no es Mercedes Sosa, sinó Leon Gieco. És la primera versió que vaig conéixer d'esta cançó.