lunes, 31 de mayo de 2010

Freedom Flotilla


El nom quasi podria sonar a conya, com si fora l'armada de Mortadelo y Filemón. Però la realitat és una altra:  és el nom d'un grupet de barcos que han volgut dur a Gaza unes quantes cadires de rodes, material de construcció i menjar, i han sigut assaltats per l'exèrcit israelià quan encara estaven en aigües internacionals. Resultat per ara: 10 morts, 60 ferits....i discussions polítics sobre si és necessari dir alguna cosa o no en contra del totpoderós Estat d'Israel.

Però hui no vull fer política.

Hui vull parlar d'eixes persones que de tant en tant em soprenen. D'eixa bona gent que és capaç de donar-ho tot, sí, radicalment tot. D'eixe home i eixa dona que en lloc d'estar en casa, com estic jo ara, cara l'ordinador o cara la tele, o treballant, o passejant...se lien la manta al coll i se'n pugen en un vaixell a pegar-se de guantades amb qui faça falta perquè les injustícies li cremen el fetge i no poden suportar vore com hi ha altres que patixen.

Admire a eixa gent que em dona exemple i que em fan sentir coratge de ser tan còmode i tan burgés com sóc.

Admire a eixos màrtirs de hui en dia, i entenc cada vegada un poc més eixe desig del martiri dels antics cristians: no és ser masoca; és sentir desig, quasi enveja, de ser valent, fort, bo i coherent amb unes idees i una fe; vist així, ser màrtir és un regal, un do, i no una locura absurda.

Hui vull parlar d'eixa bona gent que està, sense que ningú li ho demane, allà on fa falta un poc d'humanitat. Tot i el dolor de la pèrdua i la injustícia, ells fan que no perda la fe en l'home i en mi mateix.

Açò esta tret del bloc de Manuel Tapia,un dels voluntaris espanyols. Mireu la cara dels superterroristes:




Este és el seu últim testimoni:




Hi ha que actuar ara ja....i no només a Palestina

(És també interessant el blog de David Segarra, el voluntari valencià que està també allí. Fa uns montatges mesclant La lista de Schindler amb imatges reals de Gaza que són impactants. També val la pena el seguiment que fa la web Periodismo humano)

I en la flotilla viatjava també Henning Mankell, el creador de l'inspector Wallander. Mireu la seua entrevista en El Mundo

domingo, 30 de mayo de 2010

Si Amparo haguera vist açò fa uns quants messos...

...encara estaríeu recuperant-vos de les "agujetes"...




És un exemple de Lipdub: el típic playback de tota la vida, però gravat en un sol pla en moviment.

Quant és "luca y media"?

Rafa, espere demostrarte amb açò que en Enemigos íntimos hi ha bones cançons






 www.quedeletras.com

martes, 25 de mayo de 2010

Una Imatge val més...


Aquesta imatge és de Las Provincias del diumenge. És d'un tal Prakash Hatvalne i en ella apareixen Santosh, de 11 anys i Mamta de 7. És la foto del dia de la seua boda. Em pareix la demostració del  refranet que diu:  "una imagen vale más que mil palabras".

jueves, 20 de mayo de 2010

Las Malas compañías



Mis amigos son unos atorrantes
se exhiben sin pudor, beben a morro,
se pasan las consignas por el forro
y se mofan de cuestiones importantes.

Mis amigos son unos sinvergüenzas
que palpan a las damas el trasero,
que hacen en los lavabos agujeros
y les echan a patadas de las fiestas.

Mis amigos son unos desahogados
que orinan a mitad d la vereda,
contestan sin que nadie les pregunte
y juegan a los chinos sin monedas.

Mi santa madre
me lo decía
cuidate mucho Juanito,
de las malas compañías.
Por eso es que a mis amigos
los mido con vara rasa
y los tengo muy escogidos, 
son lo mejor de cada casa.


Mis amigos son unos malhechores
convictos de atrapar sueños al vuelo
que aplauden cuando el sol se trepa al cielo
y me abren su Corazón como las flores.

Mis amigos son sueños imprevistos
que buscan sus piedras filosofales,
rodando por sórdidos arrabales
donde bajan los Dioses sin ser vistos.

Mis amigos son gente cumplidora
que acuden cuando saben que yo espero.
si les roza la muerte disimulan,
para ellos la amistad es lo primero.

lunes, 17 de mayo de 2010

SER o no SER

Han tirat a Paco González. Probablement, els directius de la SER tindran raons justificades per a tal acció. Però no deixa de ser signe de que algunes coses estan canviant.
Jo mai he sigut superfutbolero (més bé al contrari), però reconec que sempre m'ho he passat pipa escoltant a estos quatre locos diguent burrades cara al micro.


La meua història amb la ràdio comença anys enrere. Al CEU, on estudiava Ciències de la Imatge Visual i Auditiva, vaig entrar convençut de que anava a disfrutar fent tele i cine, i vaig eixir completament enamorat de la ràdio i de tot el que l'envolta.

Ara que ho pense, repassar mentalment qui m'acompanyava des de les ones és també una manera de mirar  la meua trajectòria vital i, fins i tot, ideològica. Sí, ho he de reconèixer: durant un temps vaig escoltar a Supergarcía, fins que poc a poc El larguero de De la Morena em va convèncer (abans era lluitador, ara el trobe cada vegada més plasta, més Butanito), a Julio Insa (sí, Rafa, tu també...) i fins i tot La Linterna de Luis Herrero (quan encara no lladrava Federico).

Pels matins, La Jungla amb J.A. Abellán estava molt bé, però Gomaspuma van fer època. (Naranjito obreeeroo, naranjito obrero español!; Pa mi que va ser la junta la trócola...). No he sigut massa fan del Hoy por hoy  pero reconec que Gabilondo tenia tal qualitat professional que Francino sembla simplement un mal alumne. Durant molt de temps vaig escoltar a Luís del Olmo, intrigat per saber què era allò del botillo.  Cap a la una era una bona opció escoltar  el Protagonistas Comunitat Valenciana que feia el Pablo Motos, cuando no era nadie, i era autènticament divertit.

La Ventana de la Nierga, tot i estar tan polititzat ha estat un dels meus programes favorits. Però que conste que en este programa sóc un convers, ja que abans era un fidel seguidor de la Otero (i vaig deixar de escoltar-la quan la van tirar d'Onda Cero, què coses!)

 Igual que el Hablar por hablar,que ja fa tant que no escolte i que m'acompanyava en les llargues nits de café i examens.
I després, Si amanece nos vamos, amb la seua 1º hora  de preguntes i respostes (gràcies a la qual entenc la puntuació del tenis i que l'aigua del vàter gira al sentit contrari en Austràlia) i al jóc dels enigmes que en tants campaments ens ha resolt la papeleta.

En Onda Cero, Juan Luis Cebrián feia un programa genial, La Rosa de los Vientos, (quina sintonia!)  que vaig seguir fidelment fins que Iker Jiménez començà a omplir de mentides i canguelo les matinades del cap de setmana amb Milenio 3.

Però el millor programa de ràdio, del qual he sigut fan incondicional i que tant em va doldre que suprimiren ha sigut El cine de lo que yo te diga. La meua bíblia, la meua guia espiritual, els meus consellers,... tot. Ara en la web seguixen peleant, però,...ja no és el mateix.

En resum, que en poc de temps:

- Gabilondo se'n passa a la tele.
- Gomaspuma dessapareix.
- Retiren Lo que yo te diga.
- Lleven hores a Milenio 3
- El Francino fa un programa xabacano.
- I....despedeixen a Paco González.

Crec que estic vivint una crisi de creixement: anys i anys per a trobar què és el que t'agrada i amb quines coses t'identifiques i va, i de sobte, tot canvia. Espere gràcies a esta situació estaré més preparat per tal de superar, quan arribe, la crisi dels 40.


Per cert, Miope, moltes gràcies per la  informació



jueves, 13 de mayo de 2010

T'apunta a tu

Robin Hood

Alguns creien que Bambi existia. Que era possible el somni de Robin Hood.

Ara hem vist que Bambi ha mort (i probablement es transforme en llop), mentre que Robin Hood atraca en els camins als bons homes del bosc de  Sherwood.


I al sheriff de Nottingham seguiran regalant-li els vestits de Milano.

miércoles, 12 de mayo de 2010

Em parlabba...

- El aigua dels riuets, corrent de nit quan ningú la veu.
- L'arena de la platja, que fa milers d'anys va ser pedres.
- El eco, que podria no existir, però existeix.
- El petròli encara amagat baix terra, que ningú ha descobert.
- El sol, que il·lumina altres finestres quan ací és de nit.
- L'herba, que pareix sols herba, però si la mires de prop està formada per moltes plantetes diferents.
- Els troncs, que abans van ser rames vives i ara esperen al costat del fumeral ser cremats.
- Els cereals, fets cervessa amb un grup d'amics. Les olives, fetes oli en una ensalada.
- Els budells d'animal i la madera d'arbre convertides en un violí.
- El teu gos, al que tant li dóna si eres guapo o lleig.
- Les ungles acabades de tallar, que fa un moment eren tu.
- Tornar a casa de matinada, soles en l'autobús amb el conductor.
- Agafar de la mà algú volgut en un concert.
- Plorar de content. No poder dormir d'alegria.

Al meu amic Cortés cadascuna d'aquestes coses li  "hablabba de Dios".
He llegit aquesta setmana en el blog d'Arturo una entrada defenent l'olor a Sacristia del que l'acusaven. Obviant els motius que no venen al cas, crec com ell que jo també he de donar gràcies per haver crescut en un ambient d'església que, a més de moltes altres coses i amb tots els seus defectes,  m'ha permés conèixer persones molt interesant i que han significat molt en la meua vida. Cortés explica amb els exemples anteriors com ell troba a Déu en les coses més senzilles. Jo hui pense en un retor concret al que afegiria a la llista de Cortés. I em pareix que en tots els anys que el conec mai li he donat les gràcies. Que coses. Espere que hui pase un bon dia d'aniversari d'ordenació. Esta vinyeta és un regal per a ell.

domingo, 9 de mayo de 2010

Causa admiración

M'han pillat en classe de cono.

¿A qué no cante tan malament?



(És de Amanece,que no es poco, una de les millors pel·lícules que he vist mai)

sábado, 8 de mayo de 2010

El meu vi

Ja està. Ho he aconseguit. He trobat un vi que m'ha arribat al cor. Ha aconseguit per fi que em senta plenament identificat amb ell. Que senta que és el "meu" vi. És el vi que portaria a qualsevol lloc i que m'agradaria poder dir que em representa. Que quan em busqueu a la wiquipèdia aparega aquest vi. És un vi Italià i encara no entenc com no ha reventat el mercat espanyol. Ací teniu les proves.


Ara sense conyes, el va dur la meua germana d'Itàlia, de la bodega d'un tal  Gianfranco Follador, què deu ser d'una família a la que tots voldriem perteneixer i amb la que intentaríem que no es relacionaren les nostres filles. No deu ser el "yerno que toda madre quiere tener".
Per cert, el vi que era un "spumanti", es a dir similar al cava, era una castanya de por. Compreu la botella però feu el favor de no obrir-lo.  

miércoles, 5 de mayo de 2010

De regal...un conte.

   Ja feia temps que pensava que la seua vida no era molt normal. Tot i això no s'havia atrevit a parlar en ningú del tema. El cas és que al despertar hui no era capaç de reconèixer el quadre que hi havia al capçal del llit. Tampoc la ciutat que es vislumbrava per la finestra. I molt menys a la dona que anava d'un lloc a l'altre de l'habitació. No el va sorprendre. Portava quasi tres setmanes despertant cada dia a un lloc distint. I no perquè viatjara molt. Es dormia a un barri residencial de Budapest i al despertar estava a Caracas. O a una cabanya d'un poblat aïllat a Burundi. Hui al menys no l'apuntaven amb un kalashnikov com en aquella cova de Pakistan.
   Havia buscat els motius sense èxit. Al seu voltant a ningú li resultava un extrany. Entenia a la gent en la llengua que parlara. I sense manera de canviar-ho, al dormir-se per la nit canviava de lloc. Fins i tot havia provat a no dormir, explorat la ciutat sempre desperta de Shangai. Però irremediablement, una cabotada en el metro, i es va despertar a una solitaria platja d'Irlanda. 
   Al principi els dubtes el desesperaven. Seria un malson? Doncs ja durava massa. Seria una malaltia mental? Mai havia sentit res paregut. Algú l'estaria torturant? Moltes preguntes i cap resposta.
   Ara ja s'estava acostumant. Tampoc era tan roïn. Estava en el món però no era de cap lloc. Podia arriscar perquè cada dia començava de nou. No podia fer plans més enllà de hui ni fer amistats eternes però així ningú el defraudaria demà. Podia sofrir a una favela brasilera perquè al dia següent podria despertar a Beverly Hills. Vivia sense por a perdre res perquè no era capaç de sospitar què tindria al dia següent.
   Una veu a la ràdio el va treure d'aquestos pensaments. Li havia paregut sentir una noticia sobre Detroit. La dóna li preguntava si volia café. Quan estava a punt d'alçar-se del llit per "investigar" la seua nova vida, amb la por habitual de mirar-se a l'espill, una preguntà el va frenar. Qui soc jo? I sobretot, qui seré demà?

lunes, 3 de mayo de 2010

SOS


Sembla que estem un poc estancats, com sense idees... Per tant, estimats seguidors, vos cedim el pas a vosaltres...

Vinga, banyeu.vos...Sobre què voleu que Rafa ens busque la cançò?? (El repertori de Sabina i  Serrat no és infinit, però dóna per a molt... i sempre podrem buscar algo de Jovanotti!) Sobre què vos abellix que Salva escriga alguna rallada coenta?

La decissió és vostra. Esperem les vostres propostes.