El nom quasi podria sonar a conya, com si fora l'armada de Mortadelo y Filemón. Però la realitat és una altra: és el nom d'un grupet de barcos que han volgut dur a Gaza unes quantes cadires de rodes, material de construcció i menjar, i han sigut assaltats per l'exèrcit israelià quan encara estaven en aigües internacionals. Resultat per ara: 10 morts, 60 ferits....i discussions polítics sobre si és necessari dir alguna cosa o no en contra del totpoderós Estat d'Israel.
Però hui no vull fer política.
Hui vull parlar d'eixes persones que de tant en tant em soprenen. D'eixa bona gent que és capaç de donar-ho tot, sí, radicalment tot. D'eixe home i eixa dona que en lloc d'estar en casa, com estic jo ara, cara l'ordinador o cara la tele, o treballant, o passejant...se lien la manta al coll i se'n pugen en un vaixell a pegar-se de guantades amb qui faça falta perquè les injustícies li cremen el fetge i no poden suportar vore com hi ha altres que patixen.
Admire a eixa gent que em dona exemple i que em fan sentir coratge de ser tan còmode i tan burgés com sóc.
Admire a eixos màrtirs de hui en dia, i entenc cada vegada un poc més eixe desig del martiri dels antics cristians: no és ser masoca; és sentir desig, quasi enveja, de ser valent, fort, bo i coherent amb unes idees i una fe; vist així, ser màrtir és un regal, un do, i no una locura absurda.
Hui vull parlar d'eixa bona gent que està, sense que ningú li ho demane, allà on fa falta un poc d'humanitat. Tot i el dolor de la pèrdua i la injustícia, ells fan que no perda la fe en l'home i en mi mateix.
Però hui no vull fer política.
Hui vull parlar d'eixes persones que de tant en tant em soprenen. D'eixa bona gent que és capaç de donar-ho tot, sí, radicalment tot. D'eixe home i eixa dona que en lloc d'estar en casa, com estic jo ara, cara l'ordinador o cara la tele, o treballant, o passejant...se lien la manta al coll i se'n pugen en un vaixell a pegar-se de guantades amb qui faça falta perquè les injustícies li cremen el fetge i no poden suportar vore com hi ha altres que patixen.
Admire a eixa gent que em dona exemple i que em fan sentir coratge de ser tan còmode i tan burgés com sóc.
Admire a eixos màrtirs de hui en dia, i entenc cada vegada un poc més eixe desig del martiri dels antics cristians: no és ser masoca; és sentir desig, quasi enveja, de ser valent, fort, bo i coherent amb unes idees i una fe; vist així, ser màrtir és un regal, un do, i no una locura absurda.
Hui vull parlar d'eixa bona gent que està, sense que ningú li ho demane, allà on fa falta un poc d'humanitat. Tot i el dolor de la pèrdua i la injustícia, ells fan que no perda la fe en l'home i en mi mateix.
Açò esta tret del bloc de Manuel Tapia,un dels voluntaris espanyols. Mireu la cara dels superterroristes:
Este és el seu últim testimoni:
Hi ha que actuar ara ja....i no només a Palestina
(És també interessant el blog de David Segarra, el voluntari valencià que està també allí. Fa uns montatges mesclant La lista de Schindler amb imatges reals de Gaza que són impactants. També val la pena el seguiment que fa la web Periodismo humano)
I en la flotilla viatjava també Henning Mankell, el creador de l'inspector Wallander. Mireu la seua entrevista en El Mundo