Madre no hay mas que una y me tuvo que tocar a mí

Publicitat de Campofrío

Que siga de Campofrío li lleva glamour. La resta és genial.

La Casta Fiore i la kartoshka.

Sóc un "pijo".  Ho reconec. Baix la meua pinta de llauro desastrat s'amaga un "pijo", elitista i sibarita. I a què ve açò? Doncs ve a que vos he de confesar que m'agrada l'òpera. 

M'agrada l'òpera sobretot perquè m'emociona. Perquè és un art mès modern i més actual que el que podria parèixer. M'agrada perquè és una combinació d'un  montó d'eixes coses que fan que la  vida valga la pena: la música, les veus, les històries de sentiments... I també m'agrada perquè en l'òpera encara  es mantenen certs rituals que en altres àmbits s'han anat perdent (es saluda al director, hi ha moments on es no es pot aplaudir (iel public ho sap) i moments on es deu (i el públic també ho sap), els actors romanen en escena fins que el públic deixa d'aplaudir...)  i al mateix temps, s'han modernitzat, o popularitzat: jo he menjat tortilla de creilles amb cava en el Teatre Real... En definitiva, que sóc un pijo...

Tot i això, no sóc un gran coneixedor ni un aficionat molt entés. De fet, m'agraden les òperes populars, sobre tot de Puccini: La Boheme, Turandot, Tosca... I hui  pensava què en moltes d'eixes històries tenen un protagonista en comú: la casualitat.

En La Boheme, els protagonistes es coneixen perquè ell es queda en el pis a treballar la nit de Nadal i a ella se li ha apagat el ciri que utilitzava per a pujar per la fosca escala on viuen. En Turandot un príncep exiliat es retroba amb son pare perquè l'ancià entropesa i el  seu fill l'ajuda a alçar-se. Casualment, el príncep Calaf s'enamora perdudament de la malvada Turandot perquè per un instant la mira als ulls. I en Tosca un pres polític fugat s'amaga casualment en l'església on un dels seus seguidors pinta una imatge de la Mare de Déu. 

La casualitat és un dels motors de les millors històries, també en la vida real. 

Quina casualitat que l'altre dia Rafeta no enviara directament a la paperera de reciclatge un correu escrit en ciríl·lic  i que descobrira entre les lletres ruses el nom d'Aleksander Karpietski. Quina casualitat que  el xiquet ucraïnà que va viure tres estius junt a nosaltes fa vora 15 anys trobara per la xarxa el correu de l''administració. Quina casualitat i quina alegria retrobar-se amb una personeta a la que vas estimar (i de la que també vares acabar fart!) i a la que vas  intentar ajudar,  et diga des de l'altra punta d'Europa: ei, que m'en recorde de vosaltres, que heu sigut importants en la meua vida, que no m'he oblidat. Quina alegria i quina emoció.

Al mateix temps, la seua història és xunga de deveres: Xiquet ucraïnà nascut al poc de la catastrofe de Txernòbil, amb un pare alimentat només per creïlla sòlida (kartoshka) i líquida (vodka); ve a Espanya a crèixer d'estiu a estiu (i li toca vindre a ma casa!); al cap d'uns anys i de canviar de família, deixa  de vindre. No acaba els estudis,  curra del que troba, se'n va a l'exèrcit...i ara no té feina. Carn de canó per la misèria  o per la immigració,o...pot ser una història de sort i de creixement personal; això  no ho sap ningú.

Què difícils, però què bonics varen ser eixos estius. O com els  millora la memòria. Recorde les hores passades davant d'una hamburguesa: no volia menjar i això en ma casa era impensable!!!O quan s'empenyava en rentar el cotxe de ma mare i després parava la mà per a cobrar. O com es reia el tio capullo ("Gilipoua! Stas louco!!") O com duia fregit al gos (El Charny, eixe sí que estava louco!!). O com vam aprendre a dir "Spakoinai nochi", "dobri dien", "spasiva","pashálustra", "jarashó"...rús de l'horta! O com l'estiu que ja no estava amb nosaltres feu que la seua nova "mare" telefonara a la meua perquè volia vore-la.

La casualitat va fer que el coneguerem i que el retrobarem. Ara esperem que la òpera no siga massa tràgica i que acabe bé.

A la mina voy

Sens dubte és la notícia de l'any. I no parle de la Esteban. A tots ens ha deixat pegats a la pantalla la imatge dels miners eixint del supositori gegant amb la bandera xilena. És una història increíble que a mi em deixa varies preguntes:

- Què et passa pel cap quan vas clavat ahí dins amb al que portes darrere?.

- I si algo haguera eixit mal? I si a mitat rescat es desploma la mina? 

- Què va pensar l'últim dels rescatadors quan va ficar-se a la càpsula i va mirar la mina?

- Que hagueres fet tú, cridar a la dona o a l'amant?

Com jo sols pense amb cançons, ahí va aquesta. És d'un  xilé, Victor Jara, i encara que té molts anys, si mireu la lletra voreu com podria haver-la escrit ahir per als miners de la mina San José. 

CANCIÓN DEL MINERO

Voy, vengo. Subo, bajo
Todo para qué. Nada para mí
Minero soy.
A la mina voy

A la muerte voy
Minero soy
Abro, saco. Sudo, sangro
Todo pa’l patrón. Nada pa’l dolor.
Minero soy


A la mina voy
A la muerte voy
Minero soyMira, oye. Piensa, grita
Nada es lo peor. Todo es lo mejor
Minero soy
A la mina voy
A la muerte voy
Minero soy
Humano soy


(Afegit per Salva)

Per a completar el post, en este video hi ha un troç, del minut 1:20 en davant que pareix que una homília de la vigília pasqual, no?