Taula RaSa

Y seguí cantando...

2011-04-15T16:04:00.000+02:00

Ya sé que aquesta cançò és de Salva però hui l'adopte jo. La va escriure María Elena Walsh i la va cantar la negra Sosa i León Gieco. Jo la vaig descubrir amb un grup d'amics a un parc de L'Eliana. I ara no m'abandona.

Tantas veces me mataron,tantas veces me morí,
sin embargo estoy aquí resucitando.
Gracias doy a la desgracia y a la mano con puñal,
porque me mató tan mal, y seguí cantando.

Cantando al sol, como la cigarra,
después de un año bajo la tierra,
igual que sobreviviente que vuelve de la guerra.

Tantas veces me borraron, tantas desaparecí,
a mi propio entierro fui, solo y llorando.
Hice un nudo del pañuelo, pero me olvidé después
que no era la única vez y seguí cantando.

Cantando al sol, como la cigarra,
después de un año bajo la tierra,
igual que sobreviviente que vuelve de la guerra.

Tantas veces te mataron, tantas resucitarás
cuántas noches pasarás desesperando.
Y a la hora del naufragio y a la de la oscuridad
alguien te rescatará, para ir cantando.

Cantando al sol, como la cigarra,
después de un año bajo la tierra,
igual que sobreviviente que vuelve de la guerra.

The walking Bosco

2011-01-31T15:58:00.003+01:00

Hui he estat un bon rato pensant-jugant-celebrant en els nanos sobre les persones que ens alegren la vida.

La setmana passada, l'obra de teatre que vam vore també anava sobre eixes persones que calladament estan ahí: de vegades sembla que ens agobien, o que molesten o que... però són la nostra vida, i el fons, sempre ens alegrem de tornar a vore.

Crec que no em costaria gens fer una llista d'eixes persones, perque no en son massa. Tampoc se si jo n'estaré en llistes de molts altres. (i no pense penjar açò al mur del Facebook per a vore qui m’afegix o no…).

Ja ho sabeu, no cal que vos ho repetisca. Si llegiu açò és perquè esteu en la meua llista, així que: gràcies.

PD: I el nom de l’entrada es deu a una anècdota del dia: al burrot del mestre que hui representava a Don Bosco els nanos d’Infantil li han preguntat: “Pero tu no estabas muerto?” A la qual cosa ell ha respost: “Sí, pero he vuelto a la vida para celebrar mi cumpleaños”…Qué mal rotllo,no?.

Cuando se despertó, Santa Claus continuaba ahí.

2010-11-29T18:28:00.000+01:00

Conte premiat en el concurs "Envíanos tu cuento de Navidad" del programa La Ventana de la Cadena Ser.

Ironies de la vida: el premi, 5 dècims de Nadal.

2010-11-28T11:28:00.000+01:00

A lo tonto a lo tonto...hui ja fa un any!!

Tornarem al karaoke amb l'Ofèlia, la vieja i el viejo, i eixe taxista amic meu?

Encara que ho ferem, no seria el mateix...

Gràcies!

Escriure algo

2010-11-21T22:58:00.000+01:00

M'ho havia proposat.

No podia passar més temps sense escriure algo.

I això em dispose fer.

¿Preparats?

Anem...

A
L
G
O

Com no ve la inspiració, recurrim al mestre:

La terra és de tots

2010-11-04T18:22:00.003+01:00

Val que la dona està borratxa. Però dóna molta llàstima. Molta pena. Diu el que molts pensen. I és molt trist..

M'alegre de no ser de la mateixa terra d'eixa dona (encara que també sóc valencià)

Madre no hay mas que una y me tuvo que tocar a mí

2010-10-29T11:46:00.000+02:00

Publicitat de Campofrío

2010-10-25T19:20:00.000+02:00

Que siga de Campofrío li lleva glamour. La resta és genial.

La Casta Fiore i la kartoshka.

2010-10-20T23:16:00.002+02:00

Sóc un "pijo". Ho reconec. Baix la meua pinta de llauro desastrat s'amaga un "pijo", elitista i sibarita. I a què ve açò? Doncs ve a que vos he de confesar que m'agrada l'òpera.

M'agrada l'òpera sobretot perquè m'emociona. Perquè és un art mès modern i més actual que el que podria parèixer. M'agrada perquè és una combinació d'un montó d'eixes coses que fan que la vida valga la pena: la música, les veus, les històries de sentiments... I també m'agrada perquè en l'òpera encara es mantenen certs rituals que en altres àmbits s'han anat perdent (es saluda al director, hi ha moments on es no es pot aplaudir (iel public ho sap) i moments on es deu (i el públic també ho sap), els actors romanen en escena fins que el públic deixa d'aplaudir...) i al mateix temps, s'han modernitzat, o popularitzat: jo he menjat tortilla de creilles amb cava en el Teatre Real... En definitiva, que sóc un pijo...

Tot i això, no sóc un gran coneixedor ni un aficionat molt entés. De fet, m'agraden les òperes populars, sobre tot de Puccini: La Boheme, Turandot, Tosca... I hui pensava què en moltes d'eixes històries tenen un protagonista en comú: la casualitat.

En La Boheme, els protagonistes es coneixen perquè ell es queda en el pis a treballar la nit de Nadal i a ella se li ha apagat el ciri que utilitzava per a pujar per la fosca escala on viuen. En Turandot un príncep exiliat es retroba amb son pare perquè l'ancià entropesa i el seu fill l'ajuda a alçar-se. Casualment, el príncep Calaf s'enamora perdudament de la malvada Turandot perquè per un instant la mira als ulls. I en Tosca un pres polític fugat s'amaga casualment en l'església on un dels seus seguidors pinta una imatge de la Mare de Déu.

La casualitat és un dels motors de les millors històries, també en la vida real.

Quina casualitat que l'altre dia Rafeta no enviara directament a la paperera de reciclatge un correu escrit en ciríl·lic i que descobrira entre les lletres ruses el nom d'Aleksander Karpietski. Quina casualitat que el xiquet ucraïnà que va viure tres estius junt a nosaltes fa vora 15 anys trobara per la xarxa el correu de l''administració. Quina casualitat i quina alegria retrobar-se amb una personeta a la que vas estimar (i de la que també vares acabar fart!) i a la que vas intentar ajudar, et diga des de l'altra punta d'Europa: ei, que m'en recorde de vosaltres, que heu sigut importants en la meua vida, que no m'he oblidat. Quina alegria i quina emoció.

Al mateix temps, la seua història és xunga de deveres: Xiquet ucraïnà nascut al poc de la catastrofe de Txernòbil, amb un pare alimentat només per creïlla sòlida (kartoshka) i líquida (vodka); ve a Espanya a crèixer d'estiu a estiu (i li toca vindre a ma casa!); al cap d'uns anys i de canviar de família, deixa de vindre. No acaba els estudis, curra del que troba, se'n va a l'exèrcit...i ara no té feina. Carn de canó per la misèria o per la immigració,o...pot ser una història de sort i de creixement personal; això no ho sap ningú.

Què difícils, però què bonics varen ser eixos estius. O com els millora la memòria. Recorde les hores passades davant d'una hamburguesa: no volia menjar i això en ma casa era impensable!!!O quan s'empenyava en rentar el cotxe de ma mare i després parava la mà per a cobrar. O com es reia el tio capullo ("Gilipoua! Stas louco!!") O com duia fregit al gos (El Charny, eixe sí que estava louco!!). O com vam aprendre a dir "Spakoinai nochi", "dobri dien", "spasiva","pashálustra", "jarashó"...rús de l'horta! O com l'estiu que ja no estava amb nosaltres feu que la seua nova "mare" telefonara a la meua perquè volia vore-la.

La casualitat va fer que el coneguerem i que el retrobarem. Ara esperem que la òpera no siga massa tràgica i que acabe bé.

A la mina voy

2010-10-14T20:55:00.002+02:00

Sens dubte és la notícia de l'any. I no parle de la Esteban. A tots ens ha deixat pegats a la pantalla la imatge dels miners eixint del supositori gegant amb la bandera xilena. És una història increíble que a mi em deixa varies preguntes:

- Què et passa pel cap quan vas clavat ahí dins amb al que portes darrere?.

- I si algo haguera eixit mal? I si a mitat rescat es desploma la mina?

- Què va pensar l'últim dels rescatadors quan va ficar-se a la càpsula i va mirar la mina?

- Que hagueres fet tú, cridar a la dona o a l'amant?

Com jo sols pense amb cançons, ahí va aquesta. És d'un xilé, Victor Jara, i encara que té molts anys, si mireu la lletra voreu com podria haver-la escrit ahir per als miners de la mina San José.

CANCIÓN DEL MINERO

Voy, vengo. Subo, bajo
Todo para qué. Nada para mí
Minero soy.
A la mina voy

A la muerte voy
Minero soy
Abro, saco. Sudo, sangro
Todo pa’l patrón. Nada pa’l dolor.
Minero soy


A la mina voy
A la muerte voyMinero soyMira, oye. Piensa, grita
Nada es lo peor. Todo es lo mejorMinero soyA la mina voy
A la muerte voyMinero soyHumano soy(Afegit per Salva)
Per a completar el post, en este video hi ha un troç, del minut 1:20 en davant que pareix que una homília de la vigília pasqual, no?

Seria fantàstic

2010-09-30T20:38:00.000+02:00

Seria fantàstic que anés equivocat

i que el wàter no fos ocupat.

Que fes un bon dia i que ens fes bon pes.

Que sant Pere, pagant, no cantés.

Seria fantàstic que res no fos urgent.

No passar mai de llarg i servir per quelcom.

Anar per la vida sense compliments

anomenant les coses pel seu nom.

Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat

i pixar-se de riure i fer volar coloms.

Seria tot un detall, tot un símptoma d'urbanitat,

que no perdessin sempre els mateixos

i que heretessin els desheretats.

Seria fantàstic que guanyés el millor

i que la força no fos la raó.

Que s'instal-lés al barri el paradís terrenal.

Que la ciència fos neutral.

Seria fantàstic no passar per l'embut.

Que tot fos com és manat i ningú no manés.

Que arribés el dia del sentit comú.

Trobar-se com a casa a tot arreu.

Poder badar sense córrer perill.

Seria fantàstic que tots fóssim fills de Déu.

Seria tot un detall i tot un gest, per la teva part,

que coincidíssim, et deixessis convèncer

i fossis tal com jo t'he imaginat.

La vaga i el vagabundo...

2010-09-27T23:34:00.004+02:00

Recorde quan era xicotet un dia que vaig anar al cole amb por.

Era el 14 de desembre de 1988 i jo estava en 5t de Primària. Eixe dia s'havia convocat la primera Vaga General de la democràcia i jo, no sé si perquè ho havia escoltat a algú, o en perquè en la tele havien dit alguna cosa, vaig anar a l'escola convençut de què en qualsevol moment, un "piquete" anava a tirar a terra la porta negra del pati i anava a tirar-nos a tots d'ahi a patades. No entenia què era això de la vaga...i tampoc entenia que si eixe dia no hi havia d'anar a treballar....qué feia jo en el cole?

Més de vint anys després, el proper dimecres em faré la mateixa pregunta. Per què vaig a anar al cole? I no tinc altra resposta que dir que perquè no m'emociona esta convocatòria. Perquè no veig en ella un vertader interés en solucionar la situació dels treballadors sinó una manera de defendre i mantenir l'estàtus dels sindicalistes. Perquè no em convenç el sindicalisme (s'hauria de dir "funcionarisme"?) d'este país, preocupat fonamentalment per cobrar subvencions i col·locar a gent en càrrecs públics. Uns sindicats que, davant que la que està caiguent, només es movilitzen seriosament quan es retalla el sou dels funcionaris. Uns sindicats que ni denuncien ni protesten davant la precària situació d'allò que alguns diuen "politicas ¿activas? de empleo".

L'autèntica vaga s'hauria d'haver fet temps arrere, quan després d'injectar no sé quants milions al sistema financer començaren els polítics a parlar d'estes mesures que ara van a quedar sancionades en esta reforma laboral.

I no sé si una mesura decimonònica com és la vaga tinga sentit en este món actual. No sé, no tinc ni idea de quina hauria de ser la manera de fer una protesta pels treballadors en el segle XXI. Igual alguna classe d'objecció fiscal? Eixa ha de ser la feina dels sindicats: buscar les noves formes de defensar els drets de tots.

Igual és cert: Belén Esteban potser sàpia defendre millor els treballadors que el Cándido, el Toxo i companyia...

Espere que la vaga triomfe per a que no es retallen drets als treballadors (somiar és de bades).

Espere que la vaga fracase per a què els sindicats es renoven de veres.

PD: Potser el que sí que faça el dimecres siga fer un poc més el vago...però no sé si es notarà molt que no ho faig per gust sinó com a protesta...

PPD: (En el fons em sap mal no poder participar de cor en una cosa tan important com aquesta; crec que hi ha molta gent passant-ho mal i que es mereix que algú done la cara per ells. Però, com dic amunt, pense que açò no és més que un acte més del teatret de la política del nostre país, i que amb eixa pobra gent no es juga ni s'han d'utilitzar com a titelles)

Redacció: Que has fet aquest estiu.

2010-09-21T00:08:00.002+02:00

Ara que Salva ja ha finalitzat les seues vacances cibernètiques, tan llargues com les altres, em toca a mi tornar al blog i començar un nou curs. Iniciar un curs sempre em recorda les redaccíons o els dibuixos del primer dia de cole: Comenta el que has fet aquest estiu. Així que vaig a fer un resum de l'estiu com si ho haguera manat Pepe Toni o Don Ángel. Però a la meua manera que ja som majorets: Un llibre, una peli i una cançò. Al tema.

- Llibre: "La soledad de los números primos" de Paolo Giordano. Conta la història de dos persones que són com eixos números raros i solitaris. Com l'11 i el 13, o el 41 i el 43 que per propet que estiguen, sempre tindar un número entre ells impedint que es junten.

- Peli: "Toy Story 3" Digueu-me nenaza però entre la escena de l'abocador i el final em varen caure unes llagrimetes. I què, acceptem el pas del temps asumint el paper que ens toca o lluitem per mantindre allò que som?

- La cançò ha canviat quan aquesta entrada ja estava quasi en la imprenta. S'ha mort Labordeta i vullc posar una cançò d'ell. No l'hàvia escoltat massa. Reconec que veia "un país en la mochila" sense saber que era un cantautor de la transició. Ara un tio, que deixant a banda les seues idees polítiques, és capaç de manar a la merda a tots el senyorets apoltronats del congrés, mereix tota la meua admiració.

Recuérdame, como un árbol batido

como un pájaro herido, como un hombre sin más;

recuérdame, como un verano ido

como un lobo cansino, como un hombre sin más.

Setembre

2010-09-15T22:45:00.001+02:00

La gosera que m'ha fet desapegar-me d'esta página comença a disminuir ara que torna amb el ritme normal. Rafa ja està fart d'escoltar mil excuses de per què fa no sé quants mesos que no escric res: que he estat fora, que no em va l'internet...
I bé,ara que m'he fet l'ànim, he encés el portàtil, he entrat en la pàgina.... i no sé qué dir! Tenia pensats alguns temes, però no sé...no em semblen massa originals:

- Ja que enguany he tornat a Anglaterra, on feia 18 que havia anat i a Andorra que també en fa un grapat, pensava que podia parlar de com hem canviat, tant nosaltres com les coses que ens envolten. Però és un tema tan vist! I a més a més, tampoc isc massa ben parat, mireu, mireu....

- I mirant estes fotos, em ve al cap setembre. El fabulós mes de setembre: comença el curs, comença el treball, comença el gimnàs, comença la dieta....Sobre tot això, torna la dieta...(Per favor, que vinga prompte octubre!)

Així que bé, podeu vore que no tinc massa idees al cap. Espere les vostres suggèrencies...

PD. Hi ha que vore com he guanyat amb el temps, eh?

Un tresor de 1'9 cm.

2010-07-19T13:51:00.000+02:00

Mi pequeño tesoro se halla escondido

entre el valle y el monteque hay en mi ombligo.

Mi pequeño trocito de gloria,

es el alba que alumbra una nueva historia.

Mi pequeño tesoro quiere ver cosas,

y por él me despliegocomo una rosa.

Mi pequeño trocito de vida,

es un ángel que viene a mí de puntillas.

Tengo cinco razones para quererte,

una atada a mi espalda, y otra a mi suerte,

y las tres que me quedan, son tu sonrisa,

tu ternura sin falta y otras delicias.

IMATGES D'UNA FINAL

2010-07-12T14:35:00.001+02:00

Anti-ídols

2010-07-08T13:27:00.000+02:00

Molta gent (sobretot als que l'esport no els mou el cos) estem d'acord em què el fútbol és un espectacle mercantilitzat i excesiu on es poden apreciar els pitjors aspectes de la societat: egocentrisme, xuleria, violència...

A mi aquest equip que ahir va guanyar em sugereix algunes coses que sí poden ser positives per a la societat en que vivim.

La primera és que la gran majoria de jugadors (va, no conte a Sergio Ramos) són anti-ídols. No porten el monyo fashion ni desfilen per a Versace. No fan declaracions malsonants ni crítiques amb els demés. Podríes creuar-te amb ells al carrefour i no caure. (a mi Mata em va preguntar per un restaurant a València i pareixia un xiquet que s'havia perdut a Port Aventura)

La segona és que els valors esportius d'aquest equip són els que més necesiten els nanos d'ara i els que jo vull per al meu fill (o "meus fills"). Es a dir humiltat, esforç, companyerisme, sacrifici, constància... És de justícia que lis vaja bé perquè ens fa pensar que aquest és el camí per a l'èxit i no el joc brut, la sort, les trampes, o el confiar tot a la superestrel·la.

I per últim, que TOT ÉS POSIBLE. Inclús que Espanya pase a la final d'un mundial marcant un gol de cap en un corner a Alemania.

El polp Paul ha parlat

2010-07-06T12:13:00.001+02:00

Llegit en twitter: "Este pulpo ha hecho más por España que 20 años de Ángel María Villar (President de la RFEF)"

Ja queda menys....

2010-07-05T12:45:00.001+02:00

M'ha donat un baixò. Mireu aquest esquema que acollona. Hi ha un país predestinat a guanyar aquest mundial. Mireu, i esperem que Villa ho solucione.

Una de Peñafiel (actualitzat)

2010-06-29T18:26:00.002+02:00

Ja sé que soc un friki. Però l'altre dia, fullejant la revista Hola de la Boda Reial a Suecia per vore si les taules i les cadires eren de Ikea, em vaig trobar en aquesta foto. La meua curiositat natural em va fer buscar a Felipe i la Leti. I em va costar, però els vaig trobar (véase círculo amarillo). I la meua sorpresa va ser descomunal. Algú em pot explicar que feia el major del germans Calatrava vestit de ¿dona? a la boda de Victòria de Suècia? Ací les proves:

Actualització: La personalitat que il·lumina aquest post ja té nom. No és miss Suècia. Ni miss Sueca tampoc. És la Princesa Brigitta, germana del Rei de Suècia, pare de la novia. Després dels vostres comentaris jo intentava pensar a qui em recordava. Ja ho tinc:

Sort

2010-06-27T02:07:00.003+02:00

Hi ha un tio de Jaén que diu que

La muerte es sólo la suerte

con una letra cambiada

I jo de vegades em pregunte...collons, què hauré fet jo per a tindre la sort que tinc! No vull dir amb açò que m'haja anat mal en la vida, que no seria cert. Però sí vull expressar la meua queixa, ja que, sent fill i germà de loteros, no m'ha eixit mai res més que tornar els diners en alguna bonoloto i 10 o 11 eurets en un Euromillón compartit amb altres 4 "amijetas". La qüestió fonamental és que en tot allò referent a rifes, sortejos i demés...sembla que la deesa Fortuna s'està descollonant de mi. Allí va un llistat de totes les coses que m'han tocat:

Un lote de productes Acevi per a neteja. Mai ho oblidaré, fon el meu primer regal afortunat...Impressionant, veritat? Ca ma mare encara desprén l'embriagador aroma del fregapisos Acevi Ultrapino...
Un joc de copes de vi...són bones i les utilitze. Crec que em tocaren per a compensar lo del detergent...
Un baló firmat pels jugadors del València. (val, també esta xulo....espereu, espereu que ve lo bo...)
Un lote de cinc (5!) botelletes de crema per a les mans. Sí, em suen. Sí, les tinc grans. Però....no em feien falta tants!
Un pot de gomina... (sense comentaris).
Un pallasso de decoració, amb una espècie de perruca roja que donava una grima....ugggh. La gent que fa eixa classe de regals, és perversa!!!
Un meló d'alger. Com un bou: negre i de 500kg per lo menos...(val, li va tocar a ma mare, pero...qui anava pel mig de la verbena de Sant Joan amb el "Vitorino" al muscle??)
I per a completar la llista, hui ens han tocat dos sinagües de combregaora, velles i brutes. Que estarien molt bé si la meua dona o jo forem combregaores i visquerem en els 70....Surrealista..

Ja ho he dit. La deesa Fortuna s'ho passa pipa amb mi. És vore'm comprar una papereta de qualsevol cosa i comença a partir-se... Què cabrona!

Sóc un xaquetero....

2010-06-18T20:05:00.002+02:00

...i si no guanya Espanya, ja sé qui vull que guanye:

I per si queden mes dubtes dels motius del meu "xaqueterisme", visiteu a l'amic Hernán

Porque esto es África.

2010-06-17T19:45:00.000+02:00

Arriba el Mundial i s'acava l'actualitat. La cama d'Iniesta ocupa més espai que la reforma laboral. I no anem a ser menys que la resta i anem a parlar del Mundial.

A mi el que més m'ha impresionat fins ara, a més del gol de Maicon, ha estat Sudàfrica. No com a selecció sino com a País. He vist tots els diferents programes que han fet i em pareix impresionant, perquè es pot vore en la seua història el pitjor de la condició humana. Consultant informació sobre eixa barbaritat que va ser l'apartheid em vaig percatar que el varen abolir a l'any 1990. L'altre dia!! Jo ja anava a Arabesco i a Color i allí encara hi havien autobusos per a blancs i altres per a negres.

Ara les coses han canviat encara que no totes per a be. La revenja que Mandela volia evitar no sempre s'aconsegueix i els blancs rics encara mantenen l'estatus. Al final, el racisme no és un problema de raça, sinò de classe social. Vos deixe tres exemples de situacions que he vist aquestos dies:

- Dissenyadora de bolsos explica que ella no ha tingut cap problema de seguretat des que va arribar a Sudáfrica. Ho diu mentres ensenya el mur de dos metres amb fil electrificat de la urbanització on viu.

- A la platja de Durban el periodista li pregunta a un home blanc sobre les families negres que hi han i fa vint anys no podien estar. L'home li respon: "Si, pero ahora te puedes acostar con ellas, que hace viente años estaba prohibido".

- Desde l'IBC (centre de prensa), la imatge de fons del periodista que parla sempre és l'impresionant Soccer City. El primer dia (sols el primer) ampliaren el plano per que es poguera vore el poblat de barraques que hi just al costat.

I damunt, la cançò del Mundial la canta Bisbal, que amb la cultura que desborda al parlar, segur que pensa que Soweto és un ball com la Macarena però en tam tam.

2010-06-16T21:31:00.003+02:00

Corpus

2010-06-13T22:07:00.000+02:00

Sea uno creyente o agnóstico, hay que aceptar como un rito esotérico que, al granar el trigo al final de la primavera, se celebre una procesión muy solemne para exhibir al público por las calles un fragmento de pan dentro de una custodia labrada con orfebrería de oro, de un valor incalculable. Sin abandonar el espíritu pagano se puede entender que las jerarquías eclesiásticas y civiles, como los antiguos griegos y romanos, presidan esa parada en homenaje al símbolo del pan nuestro de cada día, que va a proporcionar calorías a ricos y pobres durante el año. Cada cultura, cada religión se sustenta en un alimento sustancial y en una droga específica. Lo nuestro es el pan y el vino, es decir, los hidratos de carbono y el alcohol. El cereal y la vid constituyeron en su tiempo la primera fuente de energía de la civilización grecolatina, que luego fue sacramentada por el cristianismo. Por eso fueron dedicados esos frutos a deidades propicias. La diosa Ceres se representaba coronada con espigas de trigo y el dios Baco tenía la cabeza trenzada con pámpanos y racimos de uva. Los cristianos sustituyeron el culto de Ceres por la fiesta del Corpus, en la que el pan se convierte en el Cuerpo de Cristo. Sea como sea, los hidratos de carbono, único sustento del cerebro humano, merecen toda nuestra adoración, pero no hasta el punto que el Ejército español toque el himno nacional y les presente armas a la salida de la catedral de Toledo. Los creyentes hacen muy bien en arrodillarse al paso de la custodia con la Sagrada Hostia. Sea el Dios verdadero o el pan de todos lo que contiene el ostensorio, lo lógico es que no vaya acompañado de sables ni de bayonetas si después tiene uno que metérselo en la boca. Lo moderno es que ese día los cadetes les presenten armas a sus novias y se vayan luego con ellas a tomarse una ración de calamares. Pasado el Corpus llega la siega. Nadie discute que el pan sea dios, bien de trigo o de centeno. En las comunidades cristianas de base se consagra y se comulga bajo cualquiera de las múltiples formas con que se expende en las panaderías. Por mi parte adoro la antigua hogaza candeal con el triángulo divino trazado sobre su corteza crujiente, que emite esquirlas doradas al partirlo con el cuchillo usado con amor y nunca como un arma.

(Manuel Vicent, publicat en El País, 12-06-10)

Al marge de politiqueos sobre la presència o no de l'exèrcit a les processons, em sembla interessant esta manera d'entendre el misteri del Cos de Crist des de la laïcitat. Crec que és més correcta, o al menys la compartisc més que altres vissions més devotes.

Nostàlgia.

2010-06-13T21:54:00.000+02:00

En el post anterior, parlavem de la nostàlgia. Crec que este video mostra una de les millors definicions d'este concepte. És un troç de la pel·lícula Princesas de Fernando León de Aranoa. En ella es parlar de la trobada entre dues prostitutes,una espanyola i l'altra immigrant dominicana.

Tener nostalgia, en sí, no es malo. Eso es que te han pasado cosas buenas y las echas de menos.

No sóc massa nostàlgic. Sempre em centre més en viure el present. Em preocupa més viure amb intensitat el dia a dia, o al menys intentar-ho.

NO TORNARÉ A SER JOVE

2010-06-08T12:39:00.004+02:00

Una de quan Loquillo deixa de ser rocker i es va tornar cantautor. Ell no té la culpa de fer-se major, però si de elegir uns grans poemes i uns grans poetes per cantar. Aquest és de Jaime Gil de Biedma i parla del desencant de madurar, fer-se major i pensar: Què he fet dels meus somnis de joventut? Que queda del jove que vaig ser?

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Al cole con alegría!!

2010-06-05T00:28:00.000+02:00

Una pregunta: Penses que series la mateixa persona que eres si els teus pares t'hagueren portat a un altra escola? Com han influit en la teua personalitat els amics que trovares? I els mestres que vares tindre? (si heu tingut a Valeriano o al olivino sabeu de què parle) Que et queda de tots eixos anys? Amics, amors, inspiracions vitals?

Porte açò al blog perquè aquesta setmana la pregunta única entre tots els paresjovesambfillenedatescolar era: I el teu ha entrat?

El dia 1 es publicaven les llistes d'amisió per als alumnes de 3 anys en les escoles. I pensava en la importància que aquesta elecció tindrà en la vida del meu fill i de tots els fills d'altres que hi havia en les llistes. Ho pensava perquè realment no ho tinc massa clar. Pense en mi i contestaria que si, que no pot ser que fora igual si haguera estudiat al Vedat, a les monjes (no podia) o a Juan XXIII. Però al mateix temps soc conscient de les meues virtuts i els meus defectes que van en mi a tots els llocs i em dóna la sensació que les coses no hagueren canviat tant.

Però l'altre dia mirant la llista d'admesos llegia els noms sense saber qui eren i pensava: Igual así està el millor amic del meu fill, o la seua futura dona, o els que li arruinaran la vida.

Difícil decisió, veritat?

Per cert, el meu fill va entrar en la nostra primera opció.

PD: Un altre dia obrim el debat ensenyança pública Vs privada.

Freedom Flotilla

2010-05-31T19:20:00.007+02:00

El nom quasi podria sonar a conya, com si fora l'armada de Mortadelo y Filemón. Però la realitat és una altra: és el nom d'un grupet de barcos que han volgut dur a Gaza unes quantes cadires de rodes, material de construcció i menjar, i han sigut assaltats per l'exèrcit israelià quan encara estaven en aigües internacionals. Resultat per ara: 10 morts, 60 ferits....i discussions polítics sobre si és necessari dir alguna cosa o no en contra del totpoderós Estat d'Israel.

Però hui no vull fer política.

Hui vull parlar d'eixes persones que de tant en tant em soprenen. D'eixa bona gent que és capaç de donar-ho tot, sí, radicalment tot. D'eixe home i eixa dona que en lloc d'estar en casa, com estic jo ara, cara l'ordinador o cara la tele, o treballant, o passejant...se lien la manta al coll i se'n pugen en un vaixell a pegar-se de guantades amb qui faça falta perquè les injustícies li cremen el fetge i no poden suportar vore com hi ha altres que patixen.

Admire a eixa gent que em dona exemple i que em fan sentir coratge de ser tan còmode i tan burgés com sóc.

Admire a eixos màrtirs de hui en dia, i entenc cada vegada un poc més eixe desig del martiri dels antics cristians: no és ser masoca; és sentir desig, quasi enveja, de ser valent, fort, bo i coherent amb unes idees i una fe; vist així, ser màrtir és un regal, un do, i no una locura absurda.

Hui vull parlar d'eixa bona gent que està, sense que ningú li ho demane, allà on fa falta un poc d'humanitat. Tot i el dolor de la pèrdua i la injustícia, ells fan que no perda la fe en l'home i en mi mateix.

Açò esta tret del bloc de Manuel Tapia,un dels voluntaris espanyols. Mireu la cara dels superterroristes:

Este és el seu últim testimoni:

Hi ha que actuar ara ja....i no només a Palestina

(És també interessant el blog de David Segarra, el voluntari valencià que està també allí. Fa uns montatges mesclant La lista de Schindler amb imatges reals de Gaza que són impactants. També val la pena el seguiment que fa la web Periodismo humano)

I en la flotilla viatjava també Henning Mankell, el creador de l'inspector Wallander. Mireu la seua entrevista en El Mundo

Si Amparo haguera vist açò fa uns quants messos...

2010-05-30T23:36:00.003+02:00

...encara estaríeu recuperant-vos de les "agujetes"...

És un exemple de Lipdub: el típic playback de tota la vida, però gravat en un sol pla en moviment.

Quant és "luca y media"?

2010-05-30T23:12:00.001+02:00

Rafa, espere demostrarte amb açò que en Enemigos íntimos hi ha bones cançons

<p><a href="http://www.quedeletras.com" style="font-size:11px; color:#C0C0C0; text-decoration:none;" title="Letras De Canciones"><br>Letras Canciones.</a></p>
www.quedeletras.com

Una Imatge val més...

2010-05-25T12:07:00.000+02:00

Aquesta imatge és de Las Provincias del diumenge. És d'un tal Prakash Hatvalne i en ella apareixen Santosh, de 11 anys i Mamta de 7. És la foto del dia de la seua boda. Em pareix la demostració del refranet que diu: "una imagen vale más que mil palabras".

Las Malas compañías

2010-05-20T11:12:00.002+02:00

Mis amigos son unos atorrantes

se exhiben sin pudor, beben a morro,

se pasan las consignas por el forro

y se mofan de cuestiones importantes.

Mis amigos son unos sinvergüenzas

que palpan a las damas el trasero,

que hacen en los lavabos agujeros

y les echan a patadas de las fiestas.

Mis amigos son unos desahogados

que orinan a mitad d la vereda,

contestan sin que nadie les pregunte

y juegan a los chinos sin monedas.

Mi santa madre

me lo decía

cuidate mucho Juanito,

de las malas compañías.

Por eso es que a mis amigos

los mido con vara rasa

y los tengo muy escogidos,

son lo mejor de cada casa.

Mis amigos son unos malhechores

convictos de atrapar sueños al vuelo

que aplauden cuando el sol se trepa al cielo

y me abren su Corazón como las flores.

Mis amigos son sueños imprevistos

que buscan sus piedras filosofales,

rodando por sórdidos arrabales

donde bajan los Dioses sin ser vistos.

Mis amigos son gente cumplidora

que acuden cuando saben que yo espero.

si les roza la muerte disimulan,

para ellos la amistad es lo primero.

SER o no SER

2010-05-17T23:28:00.004+02:00

Han tirat a Paco González. Probablement, els directius de la SER tindran raons justificades per a tal acció. Però no deixa de ser signe de que algunes coses estan canviant.
Jo mai he sigut superfutbolero (més bé al contrari), però reconec que sempre m'ho he passat pipa escoltant a estos quatre locos diguent burrades cara al micro.

La meua història amb la ràdio comença anys enrere. Al CEU, on estudiava Ciències de la Imatge Visual i Auditiva, vaig entrar convençut de que anava a disfrutar fent tele i cine, i vaig eixir completament enamorat de la ràdio i de tot el que l'envolta.

Ara que ho pense, repassar mentalment qui m'acompanyava des de les ones és també una manera de mirar la meua trajectòria vital i, fins i tot, ideològica. Sí, ho he de reconèixer: durant un temps vaig escoltar a Supergarcía, fins que poc a poc El larguero de De la Morena em va convèncer (abans era lluitador, ara el trobe cada vegada més plasta, més Butanito), a Julio Insa (sí, Rafa, tu també...) i fins i tot La Linterna de Luis Herrero (quan encara no lladrava Federico).

Pels matins, La Jungla amb J.A. Abellán estava molt bé, però Gomaspuma van fer època. (Naranjito obreeeroo, naranjito obrero español!; Pa mi que va ser la junta la trócola...). No he sigut massa fan del Hoy por hoy pero reconec que Gabilondo tenia tal qualitat professional que Francino sembla simplement un mal alumne. Durant molt de temps vaig escoltar a Luís del Olmo, intrigat per saber què era allò del botillo. Cap a la una era una bona opció escoltar el Protagonistas Comunitat Valenciana que feia el Pablo Motos, cuando no era nadie, i era autènticament divertit.

La Ventana de la Nierga, tot i estar tan polititzat ha estat un dels meus programes favorits. Però que conste que en este programa sóc un convers, ja que abans era un fidel seguidor de la Otero (i vaig deixar de escoltar-la quan la van tirar d'Onda Cero, què coses!)

Igual que el Hablar por hablar,que ja fa tant que no escolte i que m'acompanyava en les llargues nits de café i examens.
I després, Si amanece nos vamos, amb la seua 1º hora de preguntes i respostes (gràcies a la qual entenc la puntuació del tenis i que l'aigua del vàter gira al sentit contrari en Austràlia) i al jóc dels enigmes que en tants campaments ens ha resolt la papeleta.

En Onda Cero, Juan Luis Cebrián feia un programa genial, La Rosa de los Vientos, (quina sintonia!) que vaig seguir fidelment fins que Iker Jiménez començà a omplir de mentides i canguelo les matinades del cap de setmana amb Milenio 3.

Però el millor programa de ràdio, del qual he sigut fan incondicional i que tant em va doldre que suprimiren ha sigut El cine de lo que yo te diga. La meua bíblia, la meua guia espiritual, els meus consellers,... tot. Ara en la web seguixen peleant, però,...ja no és el mateix.

En resum, que en poc de temps:

- Gabilondo se'n passa a la tele.
- Gomaspuma dessapareix.
- Retiren Lo que yo te diga.
- Lleven hores a Milenio 3
- El Francino fa un programa xabacano.
- I....despedeixen a Paco González.

Crec que estic vivint una crisi de creixement: anys i anys per a trobar què és el que t'agrada i amb quines coses t'identifiques i va, i de sobte, tot canvia. Espere gràcies a esta situació estaré més preparat per tal de superar, quan arribe, la crisi dels 40.

Per cert, Miope, moltes gràcies per la informació

T'apunta a tu

2010-05-13T15:22:00.002+02:00

Alguns creien que Bambi existia. Que era possible el somni de Robin Hood.

Ara hem vist que Bambi ha mort (i probablement es transforme en llop), mentre que Robin Hood atraca en els camins als bons homes del bosc de Sherwood.

I al sheriff de Nottingham seguiran regalant-li els vestits de Milano.

Em parlabba...

2010-05-12T00:05:00.001+02:00

- El aigua dels riuets, corrent de nit quan ningú la veu.
- L'arena de la platja, que fa milers d'anys va ser pedres.
- El eco, que podria no existir, però existeix.
- El petròli encara amagat baix terra, que ningú ha descobert.
- El sol, que il·lumina altres finestres quan ací és de nit.
- L'herba, que pareix sols herba, però si la mires de prop està formada per moltes plantetes diferents.
- Els troncs, que abans van ser rames vives i ara esperen al costat del fumeral ser cremats.
- Els cereals, fets cervessa amb un grup d'amics. Les olives, fetes oli en una ensalada.
- Els budells d'animal i la madera d'arbre convertides en un violí.
- El teu gos, al que tant li dóna si eres guapo o lleig.
- Les ungles acabades de tallar, que fa un moment eren tu.
- Tornar a casa de matinada, soles en l'autobús amb el conductor.
- Agafar de la mà algú volgut en un concert.
- Plorar de content. No poder dormir d'alegria.

Al meu amic Cortés cadascuna d'aquestes coses li "hablabba de Dios".

He llegit aquesta setmana en el blog d'Arturo una entrada defenent l'olor a Sacristia del que l'acusaven. Obviant els motius que no venen al cas, crec com ell que jo també he de donar gràcies per haver crescut en un ambient d'església que, a més de moltes altres coses i amb tots els seus defectes, m'ha permés conèixer persones molt interesant i que han significat molt en la meua vida. Cortés explica amb els exemples anteriors com ell troba a Déu en les coses més senzilles. Jo hui pense en un retor concret al que afegiria a la llista de Cortés. I em pareix que en tots els anys que el conec mai li he donat les gràcies. Que coses. Espere que hui pase un bon dia d'aniversari d'ordenació. Esta vinyeta és un regal per a ell.

Causa admiración

2010-05-09T17:21:00.001+02:00

M'han pillat en classe de cono.

¿A qué no cante tan malament?

(És de Amanece,que no es poco, una de les millors pel·lícules que he vist mai)

El meu vi

2010-05-08T00:07:00.001+02:00

Ja està. Ho he aconseguit. He trobat un vi que m'ha arribat al cor. Ha aconseguit per fi que em senta plenament identificat amb ell. Que senta que és el "meu" vi. És el vi que portaria a qualsevol lloc i que m'agradaria poder dir que em representa. Que quan em busqueu a la wiquipèdia aparega aquest vi. És un vi Italià i encara no entenc com no ha reventat el mercat espanyol. Ací teniu les proves.

Ara sense conyes, el va dur la meua germana d'Itàlia, de la bodega d'un tal Gianfranco Follador, què deu ser d'una família a la que tots voldriem perteneixer i amb la que intentaríem que no es relacionaren les nostres filles. No deu ser el "yerno que toda madre quiere tener".

Per cert, el vi que era un "spumanti", es a dir similar al cava, era una castanya de por. Compreu la botella però feu el favor de no obrir-lo.

De regal...un conte.

2010-05-05T14:19:00.000+02:00

Ja feia temps que pensava que la seua vida no era molt normal. Tot i això no s'havia atrevit a parlar en ningú del tema. El cas és que al despertar hui no era capaç de reconèixer el quadre que hi havia al capçal del llit. Tampoc la ciutat que es vislumbrava per la finestra. I molt menys a la dona que anava d'un lloc a l'altre de l'habitació. No el va sorprendre. Portava quasi tres setmanes despertant cada dia a un lloc distint. I no perquè viatjara molt. Es dormia a un barri residencial de Budapest i al despertar estava a Caracas. O a una cabanya d'un poblat aïllat a Burundi. Hui al menys no l'apuntaven amb un kalashnikov com en aquella cova de Pakistan.

Havia buscat els motius sense èxit. Al seu voltant a ningú li resultava un extrany. Entenia a la gent en la llengua que parlara. I sense manera de canviar-ho, al dormir-se per la nit canviava de lloc. Fins i tot havia provat a no dormir, explorat la ciutat sempre desperta de Shangai. Però irremediablement, una cabotada en el metro, i es va despertar a una solitaria platja d'Irlanda.

Al principi els dubtes el desesperaven. Seria un malson? Doncs ja durava massa. Seria una malaltia mental? Mai havia sentit res paregut. Algú l'estaria torturant? Moltes preguntes i cap resposta.

Ara ja s'estava acostumant. Tampoc era tan roïn. Estava en el món però no era de cap lloc. Podia arriscar perquè cada dia començava de nou. No podia fer plans més enllà de hui ni fer amistats eternes però així ningú el defraudaria demà. Podia sofrir a una favela brasilera perquè al dia següent podria despertar a Beverly Hills. Vivia sense por a perdre res perquè no era capaç de sospitar què tindria al dia següent.

Una veu a la ràdio el va treure d'aquestos pensaments. Li havia paregut sentir una noticia sobre Detroit. La dóna li preguntava si volia café. Quan estava a punt d'alçar-se del llit per "investigar" la seua nova vida, amb la por habitual de mirar-se a l'espill, una preguntà el va frenar. Qui soc jo? I sobretot, qui seré demà?

SOS

2010-05-03T11:48:00.002+02:00

Sembla que estem un poc estancats, com sense idees... Per tant, estimats seguidors, vos cedim el pas a vosaltres...

Vinga, banyeu.vos...Sobre què voleu que Rafa ens busque la cançò?? (El repertori de Sabina i Serrat no és infinit, però dóna per a molt... i sempre podrem buscar algo de Jovanotti!) Sobre què vos abellix que Salva escriga alguna rallada coenta?

La decissió és vostra. Esperem les vostres propostes.

La del pirata cojo

2010-04-28T13:50:00.000+02:00

Ahir vaig vore "Buenos Aires" en Españoles por el mundo y no puc evitar fer aquesta entrada. Comence per una anècdota. Jo i la meua dona sense haver-ho parlat es vam afegir a un d'eixos grups idiotes del facebook que es dia: "CUANDO VEO "ESPAÑOLES POR EL MUNDO" ME PREGUNTO: QUÉ COJONES HAGO YO AQUÍ?" Quan es verem, ella em va dir: I si els dos pensem això, que fem ací realment?

Confense que veig el programa desde el primer programa, quan el feien dilluns a les 00:30 i estava segur que no duraria ni tres setmanes. Em vaig equivocar. I em pregunte: Per què? Qué és el que ens agrada d'ell?

Baix el meu punt de vista, el secret està en que ens conten la història del protagonistes. No sols ens mostren els millor llocs del país o la ciutat sino la raó per la qual un tio com tu o com jo deixa el seu treball de caixer de Mercadona o de abogat de un despatx i monta un restaurant en Panamà o treballa en una ONG en Zimbaue. La majoria per amor, alguns per aventura, altres per fugir... cadascú amb un motiu en el qual ens podem sentir identificats, Aquesta és la clau. Ens genera empatia. Ens fa valorar allò que ha fet posible el viatje (valentia, éxit, decisió, seguretat...) Ens permet imaginar com seria la nostra vida si tinguerem els co...ns de fer el que no s'atrevim a fer.

I eixe sentiment, és positiu o negatiu?

Jo crec que és positiu si:

- Ens fa pensar que es pot canviar de vida (sense necesitat de deixar-ho tot)

- Ens obri la ment cap a altres realitats del món en que vivim.

- Ens permet extraure les coses bones de les històries que vegem.

I és negatiu si:

- Sols pensem en quina vida més aburrida que tenim.

- Tots ens pareixen badats.

- Ens fa sentir enveja de la mala.

Personalment, he arribat a diferents conclusions, útils per a mi:

El que més valoren quasi tots és el ritme de vida diferent. Deuriem mirar com és el nostre per tal d'arreglar-ho abans de fugir.
Quasi la meitat dels protagonistes de cada programa estan en el lloc per amor. Els sentiments són els que menegen a les persones.
Quan més "viatjada" està una persona, més tolerant es torna.
En el fons, quasi tots esperen tornar algún dia. No podem oblidar qui som ni d'on venim.

Per altra banda, tinc clar que açò és un espectacle de televisió, i que sols tenim la part idílica de gent per a la qual emigrar ha estat positiu i li va bé. De segur que hi han altres "españoles por el mundo" que no tenen tanta sort i que tenen moltes dificultats allà on estan.

I per acabar un poc de Sabineta:

No soy un fulano con la lágrima fácil,

de esos que se quejan sólo por vicio.

Si la vida se deja yo le meto mano

y si no aún me excita mi oficio,

y como además sale gratis soñar

y no creo en la reencarnación,

con un poco de imaginación

partiré de viaje enseguida

a vivir otras vidas,

a probarme otros nombres,

a colarme en el traje y la piel

de todos los hombres

que nunca seré:

OLI

2010-04-27T22:10:00.002+02:00

Mans arrugades. Ulls vidriosos. Caps caiguts. Cine de barrio. Genolls endolorits. Ments cansades. Cabells grisos. Mala memòria. Dents caiguts. Alegries passades. Cansament. Passodobles. Avorriment. Dolor.

I un oli cau en les seues mans, i en la seua front.

I la seua mirada s'il•lumina.

Temps per a Viure

2010-04-25T00:35:00.002+02:00

Ahí van dos dibuixets de Cortés per a que es calfeu un poquet el cap.

I açò ho afegix Salvoret:

A TU QUE NO SAPS LLEGIR

2010-04-23T00:09:00.000+02:00

Hui fa tres anys que va canviar la meua vida. I no he trobat millor manera de celebrar-ho que parlar-te a tú que eres el protagonista d'eixe canvi.

No pots imaginar que mal ho varem passar aquell dia. Fica en un bol por, alegría, nervis, il·lusió, responsabilitat, afegeix tot l'amor que pugues i mescla amb una bona dosi de sentiment d'incapacitat. Resultat: un pare primerenc. Mai oblidaré les llagrimes de tres estudiants que estaven al paritori contemplant el seu primer part. Ni com em tremolaven les mans quan et vaig agafar per primera vegada després dels primers dos déus de la teua vida.

Ara ja no eres aquella criatura fràgil que cabia en la meua mà. Eres un homenet que pas a pas i plor a plor, has superat tots els reptes que t'ha imposat allò que es diu creixer. (si fins i tot dius "pecadores" en lloc de "petadores") Jo en canvi, no he deixat de sentir que ja no soc el mateix que aquell 23 d'Abril. Una mare del cole, el dia que tornava a treballar em preguntà per tú i quan li contava que era molt pesat dormir tant poquet em va dir una cosa que he recordat moltes vegades: No te preocupes, ja mai en la teua vida vas a dormir igual. I tenia raó.

Ara ja sempre una part de mi està en tú, va en tú. Plora en tú i riu en tú. El meu cap i el meu cor viatgen allà on estigues en tot moment. No et puc explicar la cara de pardal que tinc totes les nits quan entre a tapar-te abans de anar a dormir. Si ens escoltara qualsevol pare em comprendria segur.

Vull acabar cantant-te una cançò com faig totes les nits. Aquesta no t'agradarà, perquè no és de Aladín ni del Cantajuegos. Espere que algún dia la escoltes i m'entengues millor.

A menudo los hijos se nos parecen,

y así nos dan la primera satisfacción;

ésos que se menean con nuestros gestos,

echando mano a cuanto hay a su alrededor.

Esos locos bajitos que se incorporan

con los ojos abiertos de par en par,

sin respeto al horario ni a las costumbres

y a los que, por su bien, hay que domesticar.

Niño, deja ya de joder con la pelota.

Niño, que eso no se dice,

que eso no se hace, que eso no se toca.

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,

nuestros rencores y nuestro porvenir.

Por eso nos parece que son de goma

y que les bastan nuestros cuentos para dormir.

Nos empeñamos en dirigir sus vidas

sin saber el oficio y sin vocación.

Les vamos trasmitiendo nuestras frustraciones

con la leche templada y en cada canción.

Nada ni nadie puede impedir que sufran,

que las agujas avancen en el reloj,

que decidan por ellos, que se equivoquen,

que crezcan y que un día nos digan adiós.

1000 VISITES!!!!

2010-04-22T23:12:00.000+02:00

(I MIL GRÀCIES)

Aporofòbia.

2010-04-21T21:52:00.007+02:00

Imagina que un dia et diuen que no pots entrar al teu treball o a la teua escola si no et talles el monyo. Dins tots tenen el cap rapat com a boles de billar, però a tu mai no t'ha agrada't dur-lo així. Els teus pares van nàixer en una terra on tots duien el cabell ben llarg i a tu, encara que et fa gràcia com els queda als teus companys no et naix dur-lo així. Pensa a més a més, que tens quinze anys, que no saps molt bé d'on eres ni què penses ni en què creus, però, sents que amb el teu cabell larg eres algú, eres part d'una cosa més gran que tu. I volen obligar-te a que et talles eixe cabell. Sense més raó que així tots som iguals.

I una merda.

Ací som tots diferents. El problema és que hi ha diferències que ens agraden més i altres que no.

PD. Aporo....què?

Un article interesant:

Los velos en danza

Ens hem tornat comercials...

2010-04-19T12:10:00.001+02:00

Una pregunta....

Quins llibres regalarieu o vos agradaria que vos regalaren ara que ve el Dia del Llibre?

Cupido era un cursi

2010-04-19T00:45:00.004+02:00

A vore si podem contrarrestar la dolçor de l'anterior entrada que casi ens pega la llengua al paladar.

Tenia moltes coses que contar però les vesprades en la planxa és el que tenen. A més a més no podiem arribar a las quinze entrades sense que apareguera Sabina en aquest blog.

Al composar l'últim disc, va fer moltes declaracions on explicava una sensació seua en la que estic absolutament d'acord: la "felicitat domèstica" (parella estable, casa, treball...) no inspira bones cançons. Les bones caçons o són de la fase inicial d'enamorament o venen del desamor, la ruptura, el final.

És aquest últim aspecte el que voldria compartir. Crec que les cançons que més m'agraden són les de desamor. Filant mes prim, les que parlen de la decadència del amor, de la fase de les relacions on ja no es veu futur i els dos saben que mai trobaran la felicitat junts. Gràcies a Dèu no em sent identificat amb elles, però crec que són els temes que millor aconsegueixen l'objectiu de la música, transmetre sentiments.

Vaig a ficar sols tres exemples de les millors cançons del pitjor de l'amor. Sé que hi han mil, però són les que m'agraden a mi, que per algo és el meu blog. Confie en el vostre criteri per alumbrar noves aportacions.

Comencem per la primera: En la cançò "Donde habita el olvido" del propi Sabina està descrita la sensació més amarga que es pot tindre amb una parella, sobretot en l'última frase.

Cuando se despertó,

no recordaba nada de la noche anterior,

“demasiadas cervezas”,

dijo, al ver mi cabeza,

al lado de la suya, en la almohada…

y la besé otra vez,

pero ya no era ayer, sino mañana.

La segon, també de Sabina, parla de la infidelitat, però també del "ni contigo ni sin tí". De com desitja per damunt de tot estar en ella sempre que no està i no es capaç de ser feliç quan sí està. No crec que ningú puga escriure esta cançò i dormir en la seua parella eixa nit.

De sobra sabes que eres la primera,

que no miento si juro que daría

por ti la vida entera, por ti la vida entera;

y, sin embargo, un rato, cada día,

ya ves, te engañaría con cualquiera,

te cambiaría por cualquiera.

...

Y cuando vuelves hay fiesta en la cocina

y baile sin orquesta y ramos de rosas con espinas,

pero dos no es igual que uno más uno

y el lunes al café del desayuno vuelve la guerra fría

y al cielo de tu boca el purgatorio

y al dormitorio el pan de cada día.

Ara sense cap dubte per a mi, la cançò més trista que he escoltat és "Siento que te estoy perdiendo" de Aute. Cap cançò pot explicar el que es sent quan la flama de l'amor s'acaba i ni siquiera queden les brasses. Quan estar amb la teua parella sols et deixa amargura, un forat en el pit. Ací vos la deixe.

Desde hace algún tiempo te siento distinta,

no sé qué será pero no eres la misma,

observo en tus ojos miradas que esquivan la mía,

cansada de tanto buscar tus pupilas

pidiendo respuestas a cada por qué,

pero adivino en ti algo que empieza a huir

y no quiero entender

cuando un presentimiento no crea razón,

sólo infunde terror.

Si has arribat ací, significa que no t'has suicidat. Enhorabona, això vol dir que aquestes cançons no són per a tú. No saps quant m'alegre.

9 de nou

2010-04-15T23:52:00.002+02:00

I no és un homenatge al canal autonòmic

.

Un dia ell es va deixar caure per Torrent. I ella feia com que no el veia.
Un dia ella es va decidir a mirar-lo. I ell feia que com que no la veia.
Però unes falles, els dos es van mirar...i alguna coseta més.

Al poc de temps, van passar pel Diamond i ens van donar la notícia: es casaven. Ja teníem casa on anar a sopar!!

Era la primera boda dels amics. I fon un esdevinement especial....Diumenge de Pasqua!! Es casaren dimenge de Pasqua, en mig de vestes, mones i catxirulos.

I després a fer comptes a Itàlia....i clar, de tanta contabilidad va vindre la primera, Neus.

I passà el temps i la vida i els sopars i les rises i les penes...i vingué el segon, Joan.

I les coses bones seguiren ahí, i aquells que un dia feien com que no es miraven,ara miren junts, dia a dia, cap a endavant. I que no només en siguen 9. Que d'ací a res siguen 9 de nou. O noranta.

Un bessot.

Ser de poble

2010-04-13T14:00:00.001+02:00

Després de les derives frikis que ha patit este blog, anem a tornar a temes més normals.

L'altre dia vaig tindre una conversa amb la meua germana que es va quedar al meu cap rondant fins ara. Ella viu al centre de València i porta molts anys vivint la Setmana Santa fora d'ací. Este any, per culpa de cert xiquet vestit com el de la botella de Beefeater, s'ha quedat i ha volgut fer de turista a Torrent tragant-se totes les vestes posibles (Vera Creu incluída, eh). En resum, durant una setmana ha sigut més torrentina que les graneres, el xocolate i la cassola de Sant Blai.

Quan feiem balanç de la setmana em dia: he notat molt la diferència entre viure a Torrent i a València. Vivint a una gran ciutat perds el sentiment de propietat. No notes cap espai ni cap situació com a propia. Tot és més impersonal.

Reflexionant sobre açò he arribat a la conclusió que m'agrada ser de poble.

M'agrada saber on està un carrer quan em pregunten.

M'agrada adonar-me que ha obert una nova tenda.

M'agrada saludar una persona cada cinquanta metres.

M'agrada quan ma mare m'explica qui és el pare del cunyat d'aquell xic, i quin és el seu malnom.

En resum, crec que el que m'agrada és el que va sorprendre a la meua germana. La sensació de que tot el que em rodeja forma part de mi, que ho sent com a propi. Que em sent en casa vivint ací. No parle d'un nacionalisme local pensant que Torrent és el millor poble del món. Parle del sentiment de ser poble no de ser d'aquest poble.

No puc acabar sense escriure una lletra de cançò que ambiente aquest post. Es de Migueli, eixe gran home que sopa cebes torraes.

Por las calles de mi pueblo ojos con dulce me miran

dicen, ¡ése es de Manolo! mi alma se siente querida,

duermo y olvido obsesiones se me achican avaricias

y todo sabe más rico con gente sabia y sencilla.

Y yo allí quiero seguir por allí sigue mi afán,

donde la tierra es más tierra donde la viña es el mar

que hace naufragar a quienes no la saben valorar.
De donde vengo, de donde soy, de donde suena mi acento

donde añora mi olor, de donde el Dios de la vida

me regaló lo que soy

PD: Després de les diverses crítiques rebudes per les últimes entrades hem reflexionat molt i hem pres una decisió: anem a seguir penjat el que ens done la gana.

Pasqüeros

2010-04-12T18:58:00.002+02:00

Més deure...

2010-04-10T17:47:00.003+02:00

Després del deure que ens ha manat Rafa, ara toca fer un comentari de text de la següent cançó:

(vale Rafa , m'ho has posat fàcil....;) )

No, no estic segur

2010-04-09T00:01:00.003+02:00

No, si no estava massa clar. Igual el ha agarrat un poquet però no ho tinc clar...

Bueno, li ha trencat la camiseta (de les bones, eh, que valen 80 euracos) a un tipo de dos metros que pesa 90 kilos, però igual és que s'ha tirat ell i mentres arribava a terra, com és tant alt, s'ha esgarrat la camiseta per a que pareguera penalti.

Increíble.

Com diu Lolita: Amooooorrrr

2010-04-07T14:48:00.003+02:00

No escojas sólo una parte,

tómame como me doy,

entero y tal como soy,

no vayas a equivocarte.

Soy sinceramente tuyo,

pero no quiero, mi amor,

ir de visita por tu vida,

vestido para la ocasión.

Preferiría con el tiempo

reconocerme sin rubor.

Ahir vaig tornar a escoltar aquesta cançò. I a pesar d'haver-la escoltat mil vegades segeuix sense deixar-me indiferent. Es diu "Sinceramente tuyo" y es de Serrat dels anys 80. No és una cançò d'amor d'aquelles meloses i cursis de "te quiero mucho como la trucha al trucho". Parla de la rosa, però tambe de les espines. Un home no pot dir tant a un dona amb tant poques paraules. Tens que voler-me en tot lo mal que tinc perquè així, d'ací uns anys, ningú dels dos es sentirà defraudat ni enganyat.

Qui em coneix sap que m'agraden més les cançons per la lletra que per la música. I moltes de les lletres que he escoltat han passat a formar part de mi i m'han ajudat a explicar-me com són les relaciones entre les persones i els sentiments que es generen entre elles. Són cançons motxila què sempre portes darrere.

Hui vos convide a que participeu (els quatre gats que s'arrimeu ací) a que em digau la frase o la estrofa de la cançò que més ha sigut capaç de transmitir-vos. Qué més dins de vosaltres ha arribat.

Ale va, curreu un poquet.

Quin dia m'espera!

2010-04-04T22:45:00.006+02:00

Vale.

Ni són els mojinos ni són res del que vaig comentar en l'entrada anterior...però és Carles, el paje més guapo de tot Torrent i se mereix estar ací.

He dicho.

( I bona Pasqua!)

De la cigarra, la creu i la vida.

2010-04-02T16:48:00.005+02:00

Tantas veces me borraron,
tantas desaparecí
a mi propio entierro fui,
solo y llorando.

Hice un nudo del pañuelo,
pero me olvidé después
que no era la única vez
y seguí cantando.
(...)
Tantas veces te mataron,

tantas resucitarás

cuántas noches pasarás

desesperando.

Y a la hora del naufragio

y a la de la oscuridad

alguien te rescatará,

para ir cantando.

Hui toca posar-se poètics.

Esta cançò, encara que la vaig escoltar anys enrere, la vaig (millor dit, la varem redescobrir) este estiu al concert d'un grup de xavalins que acaben de començar (d'eixos que fan bolos gratis)... Carabina 3030 .

La lletra de la cançò és de Maria Elena Walsh una poetisa argentina la va escriure quan es va recuperar d'un càncer. Quan ningú donava res per ella, ella va sobreviure. Però va ser Mercedes Sosa, una cantant de música fok argentina qui la va musicar i la va fer famosa. Esta dona, que faltà l'octubre passat, fon tot un símbol de lluita per la justícia en el seu país. Cantant de música tradicional, va ser tan fort el sen compromís amb la seua gent, que fon expulsada de l'Argentina durant la dictadura dels generals. I en esta època va ser quan va fer seua la poesia de Maria Elena Walsh. Quan va tornar, la gent entenia que esta cançò era la seua declaració d'intencions.

És una cançò que parla de vida. De noves oportunitats. De supervivents. És una cançò de ressurrecció. De les moltes ressurreccions que es donen dia a dia. De les persones que, malgrat les dificultats de la vida, alcen el cap. Parlava Rafa de la cua del paro i de totes les històries doloroses que alli es creuen. Rafa parlava de les històries de divendres, de calvari. Hui vull recordar que després del divendres ve prompte el Diumenge.

Crec en la Ressurrecció, però també sé que hi ha ressurreccions. Menudes, potser poc trascendentals. Quotidianes. Verdaderes. De gent en el pou que torna a alçar el cap. De gent que torna a riure.

Gràcies a estes ressurreccions seguim vivint.

Bona Pasqua.

PD. Habreu vist que la que canta no es Mercedes Sosa, sinó Leon Gieco. És la primera versió que vaig conéixer d'esta cançó.

Persones parades, però Persones

2010-03-31T01:45:00.003+02:00

Tinc un amic cambrer què l'altre dia em va dir: "hui és l'últim cafenet que et pose". Ha estat més de quinze anys darrere de la mateixa barra d'un bar on practicament he passat del choleck al café soles. El jefe l'ha despedit. la crisi és la culpable. De totes les coses que el podien preocupar, amb quaranta i pico i dos filles adolescents, sabeu quina era la pitjor: el trago de anar a demanar el paro. Com diria Trillo...

Tinc la mala sort de recorrer el carrer de Sagra tots els matins a les 9. I aquesta última experiència m'ha fet pensar en totes eixes persones i les coses que he vist i he escoltat en el minut que em costa travessar el carrer.

He vist gent que per no quedar-se sense numeret arriba a les 6 del matí o abans.

He vist mares en el carret amb el fill soterrat en mantes a zero graus (ni frio ni calor)

He vist un baralla per el lloc: "estaba yo" "tú moro de mierda vete a tu país"

He vist gent que anava tots els matins dels primers i "venia" el seu lloc a la cua per uns euros.

He vist cares conegudes massa vegades, amb eixa expressió entre trist i avergonyida.

No vaig a fer política perquè no sé i no vull. Vull que pensem en que són persones les que formen eixa cua. Que tenen una vida darrere. Algú a qui cridar per a dir "ja he acabat" o "em falta un paper". Un drama personal i familiar moltes vegades.

Per elles va aquesta estrofa d'una gran lletra de Serrat (en una horrible música per desgràcia) de la cançó Bienaventurados, del disc amb el mateix nom.

Bienaventurados los que están en el fondo del pozo

porque de ahí en adelante

sólo cabe ir mejorando.

Bienaventurados los que catan el fracaso

porque reconocerán a sus amigos.

El Corte Inglés, la Setmana Santa i la plaga del picudo.

2010-03-29T13:08:00.002+02:00

M'havia proposat a mi mateix no fer cap comentari, però no ho puc evitar. Este és el resum de l'homilia que vaig escoltar ahir:

En esta època de l'any, i més estant en crisi, moltes empreses fan publicitat per tal de vendre el millor possible els seus productes. I hui Diumenge de Rams, és el dia en que els cristians fem "propaganda" del nostre producte. Hui comença la nostra "Setmana Fantàstica".

Si la Setmana Santa és la Setmana Fantàstica.... Déu és Isidoro Álvarez? Els kikos són clientes de oro ? El Vaticano és Marina d'Or... o castillo Conde d'Alfaz (un niño gratis)? Quan hi ha rebaixes? Tornen els diners?

En qualsevol cas, millor setmana fantàstica que setmana fanàtica. Cada volta més, reivindique la senzillesa. De fet, els millors moments d'esta setmana sempre han sigut per a mi els moments personals, íntims, tranquils. Eixes oracions en el monument, eixes homilies personals, eixos silencis. Entre tots els lios, horaris, processons, celebracions, "kikaes"... allò més important sempre és això tan simple i tan quotidià com un troç de pa (per dur que estiga) i de vi dalt d'una taula, que es repartix i que tots compartim.

M'he posat trascendental, que és una altra d'eixes coses que vull evitar. Però què li anem a fer. Supose estos dies són així. Que esta setmana fantàstica o fanàtica, plena de vestes bèsties i capurrullos capullos siga una setmana santa i prou.

PD. Crec que el picudo rojo no afecta només a les palmeres, sinó al cervell d'algú també.

CON TODOS USTEDES...

2010-03-29T01:15:00.000+02:00

Cuánto me alegro

de que pintes conmigo en blanco y negro

grafitis en los muros del planeta

y, si falta un color en mi paleta

regalámelo tú.

(En blanco y negro)

I ací estem per a contar-vos coses. Carles diu que hi ha que "tompartir", i això és el que anem a fer, com diu la direcció del bloc, "a quatre mans"

Palmas, palmitas...

Ahir va ser Diumenge de Rams. A partir de hui i durant una setmana no estarem "entre pascuas y ramos". Començar la Setmana Santa és un poc dia de la marmota. Les mateixes festes, els mateixos actes, les celebracions, els kikos... Aceptem propostes per a que la rutina i el mal rotllo no ens oculten el més important de aquestos dies. Jo apunte un parell:

- Que un invent ens permitira llegir el pensament de Salvador.

- Que la plaga del "picudo rojo" acabe en totes les palmeres.

Ara en serio, ojalà aquesta setmana ens valga per matar de veritat aquelles coses que no ens deixen ser feliços i resucitem el diumenge que ve fent "tabula rasa"