Tinc un amic cambrer què l'altre dia em va dir: "hui és l'últim cafenet que et pose". Ha estat més de quinze anys darrere de la mateixa barra d'un bar on practicament he passat del choleck al café soles. El jefe l'ha despedit. la crisi és la culpable. De totes les coses que el podien preocupar, amb quaranta i pico i dos filles adolescents, sabeu quina era la pitjor: el trago de anar a demanar el paro. Com diria Trillo...
Tinc la mala sort de recorrer el carrer de Sagra tots els matins a les 9. I aquesta última experiència m'ha fet pensar en totes eixes persones i les coses que he vist i he escoltat en el minut que em costa travessar el carrer.
He vist gent que per no quedar-se sense numeret arriba a les 6 del matí o abans.
He vist mares en el carret amb el fill soterrat en mantes a zero graus (ni frio ni calor)
He vist un baralla per el lloc: "estaba yo" "tú moro de mierda vete a tu país"
He vist gent que anava tots els matins dels primers i "venia" el seu lloc a la cua per uns euros.
He vist cares conegudes massa vegades, amb eixa expressió entre trist i avergonyida.
No vaig a fer política perquè no sé i no vull. Vull que pensem en que són persones les que formen eixa cua. Que tenen una vida darrere. Algú a qui cridar per a dir "ja he acabat" o "em falta un paper". Un drama personal i familiar moltes vegades.
Per elles va aquesta estrofa d'una gran lletra de Serrat (en una horrible música per desgràcia) de la cançó Bienaventurados, del disc amb el mateix nom.
Bienaventurados los que están en el fondo del pozo
porque de ahí en adelante
sólo cabe ir mejorando.
Bienaventurados los que catan el fracaso
porque reconocerán a sus amigos.
